‘Soyez réalistes, demandez l’impossible’

La Maria Geli va arribar a veure fet realitat el seu somni: un ensenyament laic andorrà.

Avui, 19 d’abril, es compleixen 10 anys de la mort de Maria Geli Capdevila. La Maria va néixer a Sant Julià de Lòria la primavera del 1944. Filla de Francesc Geli Oliva, refugiat català, i de Joana Capdevila Rossell, de cal Pau d’Aixovall, era la segona dels quatre fills que va tenir el matrimoni, els tres primers nascuts a Andorra i la petita, a Tolosa. 

Fins a l’any 1970, quan va adquirir la nacionalitat andorrana, la documentació oficial de la Maria Geli consistia en una carte de séjour i un certificat de refugiat, aquest darrer lliurat per l’Office Français de Protection des Réfugiés et Apatrides i que literalment deia que estava sota la protecció jurídica i administrativa de l’OFFICE. Per viatjar arreu del món, excepte a Espanya, en lloc de passaport tenia un titre de voyage segons la Convenció de Ginebra del 28 de juliol del 1951. 
Gràcies a la voluntat –i la capacitat– d’acollida i integració francesa, la família Geli Capdevila va gaudir, en règim d’igualtat amb els nacionals del país hoste, les condicions laborals i els avantatges socials i escolars que van generalitzar-se a França durant les Trente Glorieuses (1945-1975). 

El lligam amb els orígens paterns la porten a  cursar estudis de lletres; viu la revolta de maig del 68 a la Universitat de Burdeus i després del seu retorn a Andorra el 1970 es llicencia en Llengua espanyola a la Universitat Toulouse-le Mirail.
Perdonin aquest llarg preàmbul biogràfic que crec pot servir per entendre la tenacitat amb la qual la Maria va abordar la seva implicació en el projecte encapçalat per Lídia Armengol de creació de l’Escola Andorrana, vencent inèrcies i resistències d’una gran part de la classe política.

Tot va començar –amb la complicitat d’una desena de pares i mares– en un petit local del carrer Ciutat de Valls que acollia els infants de maternal. Des de les institucions polítiques no hi havia cap mena de previsió, la seva actitud majoritària –exceptuant l’impuls de la Lídia– era de laissez-faire, potser esperaven que la cosa acabaria en un no res (?). Els nens anaven creixent i el següent pas (implantar l’ensenyança primària) era imminent; alguns consellers generals manifestaven una oposició frontal a la continuïtat més enllà de la maternal. 

La tasca dels mestres no s’aturava en la innovació pedagògica i l’organització escolar: calia mantenir una pressió permanent per incrementar recursos humans i materials; amb molts entrebancs l’Escola va anar creixent. A la Maria, incansable, li agradava repetir els versos de Palabras para Julia, de José Agustín Goytisolo en la versió de Paco Ibáñez: “Nunca te entregues ni te apartes/ junto al camino, nunca digas/ no puedo más y aquí me quedo”.

El Consell Executiu va anar aprovant els passos legals i curriculars per implantar l’ensenyança primària i secundària; l’impuls de Ladislau Baró com ministre d’Educació va ser decisiu. Coincidint amb el període constituent l’acceptació de la normalitat del fet de l’Escola andorrana va ser general, amb alguns intents –minoritaris i fracassats– de marxa enrere. 

El creixement de l’alumnat va portar a una mancança d’espais escolars. Es van haver d’instal·lar, en terrenys a precari, prefabricats o barracons en el llenguatge d’uns pares cada cop més implicats i reivindicatius. 
Ja entrat el segle XXI, la Maria Geli va poder veure resolta la crisi dels espais escolars i fet realitat el seu somni impossible: aconseguir un ensenyament laic andorrà. 

Nosaltres, com cantava el Paco Ibáñez que tant li agradava, repetirem: “Y aunque la vida perdió, dejónos harto consuelo su memoria".