Subcontractacions molt perjudicials

Dijous passat, des del grup parlamentari socialdemòcrata, preguntàvem al Govern respecte de la situació de les subcontractacions de mà d’obra forana, essencialment de la construcció, per la via de la prestació de serveis entre empreses.
Si comencem fent un històric, cal explicar que després de la crisi del totxo les principals constructores del país es van anar desfent del seu personal i van començar a aflorar les empreses destinades a proveir de mà d’obra aquestes empreses principals de construcció, a les quals s’adjudicava la gran part de l’obra pública. Fins aquí res a dir, si no fos perquè els salaris dels treballadors es van veure reduïts dràsticament amb aquest canvi.
Actualment, no contents amb la rebaixa en costos de personal que va suposar aquest canvi de paradigma, s’està contractant mà d’obra a fora del país per a la construcció que es du a terme a Andorra, per la via de la prestació de serveis entre empreses nacionals i estrangeres. Això vol dir, sense privilegiar els treballadors del país, ni sense passar pel filtre de les quotes d’immigració. I, el que és pitjor, es contracta personal que es proveeix des de països llatinoamericans o africans que, segons va reconèixer el cap de Govern, se subjecta a la normativa laboral dels seus països d’origen quan així ho preveuen els seus contractes. Aquesta normativa sovint queda allunyada de l’estàndard laboral europeu i, per tant, sense subjecció a les condicions mínimes que preveu la nostra norma.
Aquesta nova realitat al país suposa, d’una banda, que els treballadors estan en situació de precarietat, és evident que no es pot viure aquí amb el que es cobra allí. De l’altra, les empreses que ocupen treballadors del país no poden competir, en igualtat de condicions, amb les que paguen salaris com si estiguessin a Llatinoamèrica o a Àfrica.
Vendre pisos de luxe fets per a qui no es pot prendre ni un cafè al país amb el sou que cobra? Per què tenim un sistema de quotes d’immigració si per mitjà de la prestació de serveis entre empreses no s’imposen restriccions mínimament equiparables a les de les quotes? (Per la via del desplaçament temporal sabem que la situació es pot allargar indefinidament si la mateixa empresa canvia, exhaurit el termini de desplaçament dels treballadors, el contingent inicial per nous contingents de treballadors). Té sentit que el que es preveia per a contractar feines amb alt grau d’especialització, s’estigui convertint en un coladero que pot incórrer en situacions de competència deslleial per al nostre sector nacional?
La justificació donada per l’Executiu sembla que passaria per la necessitat d’importar mà d’obra forana, més enllà d’Europa, per atendre la necessitat actual de cobrir la gran demanda de projectes de construcció en curs. La resposta no deixa de sobtar, perquè el que és incomprensible és que es justifiqui la sobredimensió actual de la construcció, sense tenir la previsió que aquest procés expansiu ha de comportar necessàriament una època de recessió en el sector, moment en el qual s’ha de ressentir l’oferta de feina per a la gent d’aquí. En tenim precedents no gaire llunyans en el temps, però sembla que no hem après res.
La pregunta que ens hem de posar és: a qui beneficia aquesta situació. Doncs sembla clar que ni als treballadors, ni als petits empresaris del país. Jo diria que únicament les empreses que utilitzen aquesta pràctica mesquina.
En la sessió de control al Govern del proppassat 29 de setembre, el cap de Govern  reconeixia que la diferència entre aquests estàndards laborals dels treballadors subcontractats (salaris, descansos, nombre màxim d’hores, cobertura sanitària, etc.), efectivament podia suposar una desigualtat sobre la qual cal reflexionar. Alhora, ens convidava a fer propostes en aquest sentit. Doncs bé, per la part que ens toca, des del Partit Socialdemòcrata posem fil a l’agulla!