La posobra del 13 de setembre un andorrà més, anomenat Emmanuel, va començar a fer coneixença amb el seu país, en aturar-se al poble de Soldeu. Hi pernoctà, tot just abans d’emprendre un llarg recorregut, l’endemà a primera hora, pels set territoris que conformen el Principat d’Andorra. Tot un seguit de desplaçaments, complets i complerts, que el van dur, finalment, a la vesprada, a la plaça del Poble d’Andorra la Vella; colofó i culminació, i moment àlgid d’un dia memorable i històric.
Allí, Emmanuel Macron, el nostre Copríncep francès, hi va pronunciar un parlament, a mode de clausura de la seva visita oficial, abans d’acomiadar-se. Va parlar, amb seny i coneixements, de múltiples temes que ens concerneixen i es va comprometre públicament a impulsar accions per afavorir el conjunt del país. Anteriorment, Xavier Espot va fer una al·locució ben digna i apropiada, en tractar-se d’una intervenció purament institucional. Primerament, el president de la República Francesa va gaudir del darrer bain de foule de la jornada a la plaça Príncep Benlloch, just abans d’ésser rebut per les autoritats a la Casa Comuna, on la Cònsol Major el va complimentar amb la seva habitual desproporció gestual ultra mesura, l’afalagà amb una familiaritat fora de lloc i una insòlita desimboltura, amb total desconeixement de les més elementals normes de cortesia protocol·lària i l’acompanyament de riassades i reixat de dents a tutti pleni. Les quatre paraules que va pronunciar, amb el seu francès macarrònic, van constituir un compendi de frases inconnexes, tot aprofitant l’ocasió, evidentment, per fer-se autopropaganda, mentre que el senyor Copríncep semblava provar d’entendre-la, escoltant-la apàticament amb posat calmós, potser fins i tot astorat o esparverat per tanta espamparruixa. Quanta exuberància!
Al poble de Canillo, a les nou del matí, ja l’esperava una corrua de grans i petits. Després d’atendre amb paciència i empatia tots el que volien tocar-li la mà, enraonar-hi i fotografiar-s’hi, va entrar a la Casa Comuna de la Primera Parròquia. El Cònsol Major, Josep Mandicó Calvó, li va donar la benvinguda sense estridències, amb el seu tarannà tranquil i bonhomiós. A Encamp, més bellugadissos, el Cònsol Jordi Torres va fer sentir al Copríncep (i President) la preocupació de la Corporació vers la dificultosa comunicació terrestre entre Andorra i França. A Sant Julià de Lòria, Josep Miquel Vila Bastida, rialler i sense perdre les bones formes, va improvisar un discurs en el qual tenia cabuda present i passat del país i de la parròquia. Una comunicació verbal imatjada i planera, pronunciada amb cert capteniment i tocs d’humor, que Emmanuel Macron va escoltar amb interès i rialles còmplices.
L’estada més perllongada del Copríncep va ser a Ordino. En acabat el dinar a la Casa d’Areny-Plandolit, amb l’afabilitat que va mostrar arreu, no es va cansar de signar banderetes i de saludar a tort i a dret la munió de persones i la canallada que l’esperaven. Tot seguit, Josep Àngel Mortés Pons, en nom del poble i de la Corporació, va donar la benvinguda a la parròquia al Copríncep i, en la seva al·locució no exempta d’ironia, va lloar i exposar davant del convidat els trets més característics i les fites aconseguides, així com les realitzacions que han donat un marcat caràcter a la capital de la parròquia i a tot el territori.
Arribat al poble de la Massana, en entrar a l’antiga Casa Comuna el Cònsol David Baró Riba li va presentar els excònsols, tot dient-li que eren els anciens maires, tot i que un “Cònsol” no és un “Maire”, però... Amb solemnitat i un bri de reserva, el senyor Baró es va esplaiar amb certa emoció tot descrivint els trets més significatius i emblemàtics, i la bellesa del paisatge massanenc, que va qualificar d’“époustouflant”.
Arribat al poble d’Escaldes, sense haver visitat Engordany, l’experimentada política comunal, la Cònsol Major, Trini Marín, en espera que els ciutadans acabessin de sol·licitar l’atenció del senyor Macron, finalment va poder introduir-lo a la Casa Comuna. Amb la seva proverbial prudència i reserva, va iniciar el discurs adreçat al Copríncep, no sense abans dirigir-li una mirada dissimulada que traduïa una certa impotència i un toc d’autoderisió. Entenem que volia significar-li que no dominava amb prou suficiència la llengua francesa i que se’n disculpava, però el senyor Macron la va tranquil·litzar amb la mirada. La senyora Marín se’n va sortir força bé, malgrat alguna vacil·lació, mentre descrivia la parròquia d’Escaldes-Engordany, que el Copríncep semblava conèixer ben bé. Finalment, una cerimònia distesa i senzilla, com cal.
Durant una bona colla d’hores, Sa Excel·lència el Copríncep Francès, va oficiar exclusivament com a Cap d’Estat del Principat d’Andorra, sense respondre cap pregunta dels trenta periodistes francesos desplaçats que no fes referència al seu viatge. No va permetre que hi hagués cap mena d’ambigüitat i, així, va captivar els cors de la població i va omplir la ciutadania d’emoció col·lectiva. Potser, ara, podem albirar un futur immediat més favorable en alguns aspectes, si els seus compromisos no queden en foc d’encenalls. La seva personalitat ens va enlluernar i hem de fer-li confiança. Va arribar Copríncep i va marxar com a Príncep.
