Sublim

Ben entrats ja en el segle XXI, coneixem prou bé l'entrellat de l’univers, almenys els de l’espai més proper. Sabem explicar què succeeix quan tres astres s’arrengleren d’una determinada manera, les causes i els efectes… De fet, res no gaudeix de gran misteri científic, ni tan sols un eclipsi total de Sol com el d’ara fa uns dies. Però permeteu que em despulli anímicament, ara i aquí, davant vostre. Viure’l, i no puc emprar un altre verb, i tot i així es queda curt, va ser una de les experiències més profundes i rotundes que mai he tingut.

Acompanyat del meu fill enfilàvem, aquella tarda, carretera avall, cap a Llardecans, un llogarret del Segrià, per contemplar un fenomen al qual anàvem amb dubtes reals sobre la idoneïtat de l’indret. Sabíem que allò podia ser quelcom de maco, de diferent. En realitat va ser sublim, un espectacle fora de tota norma, de tot control humà, que et posa al teu lloc. Un fenomen astronòmic que et deixa clar que, per molt que anem d’espècie dominant, som ben poca cosa. 

Com que el nostre pobre llenguatge no permet una explicació que s’apropi a la realitat, no m’estendré gaire. Diré només que, si es té la possibilitat, cal viure un eclipsi total de Sol. I sí, aquell 1% entre un de total i un de parcial, fa la diferència. Semblen dos esdeveniments diferents. El moment de treure’t les ulleres i mirar a simple vista és un moment de transició que, si bé dura un segon, et fa entendre que estàs a punt de veure alguna cosa que et sobrepassarà. I mentre desapareix el famós diamant de l’anell, ja a ull nu, comença l’espectacle de veritat: la conjunció Sol-Lluna sembla haver augmentat de diàmetre, es veu un disc platejat, i rodejat de taques d’un vermell metàl·lic que són aquelles protuberàncies de magma que el Sol expulsa a l’espai i en les quals cabrien desenes de Terres. I tot això, envoltats d’una fresca anòmala i una foscor màgica que té els seus límits visuals a dreta i esquerra, allà on l’eclipsi ja no hi és o encara no és total. Una foscor que revela estrelles i planetes com Venus. De fet, el que aconsegueixen capturar les càmeres fotogràfiques està molt allunyat de la realitat. Però potser ja està bé així, per poder guardar en el fons de la teva ànima una visió efímera de poc més d’un minut, com si fos el que és: un record visual de valor incalculable.

Però parlem de sensacions, que a aquestes sí que podem posar-hi paraules. Quan deixes reposar tots els estats d’ànim que et travessen l’esperit en aquell moment, t’adones que hi ha hagut sorpresa, por, modèstia i emoció… No oblidaré mai el meu fill enganxat a mi com una paparra deixant anar uns atemorits "papa, què és això? Què està passant?", o aquell "encara em fotrà treure una llàgrima, hòstia", del senyor que teníem al darrere. 

Tampoc oblidaré una pell de gallina que em va durar una bona mitja hora, real. I no era per la fresca que feia, que estàvem a 39 graus a la Terra Ferma! Quines devien ser les sensacions dels homes prehistòrics enfront d’un eclipsi total? Perquè ni sabien explicar-lo, ni podien preveure’l. Penseu que la fase inicial d’un eclipsi de Sol ni tan sols s’intueix. Tot just en els darrers moments abans de la totalitat. Per tant, se’l devien trobar quasi de cop, aquell cercle platejat envoltat de foscor en ple dia. Devien pensar que s’apropava el punt final de la seva existència. Si avui en dia, entrellaçada a l’admiració, encara hi ha un pèl de por…
Just abans d’escriure aquestes ratlles em sortia un TikTok d’una noia que es mofava d’un  altre il·luminat, antisistema i terraplanista segurament, que deia que tots aquells que havíem vist el fenomen no érem res més que una colla de bens adoctrinats que s'han deixat emportar per la voràgine d’un eclipsi més que mediatitzat i que el que molava era justament no fer-ne cas. Fins i tot deia que era una cortina de fum de Sánchez per tapar la corrupció. Com si ara Sánchez també intercedís en l’esdevenir dels astres. Delirant.

Volia que aquest fos un escrit especial, a l’altura de l’eclipsi, amb una ploma prou exquisida. Queda clar que no ho he aconseguit. Si més no, com deia Maria Mitchell, astrònoma americana del segle XIX, "si l’alineació exacta del Sol, la Lluna i la Terra no t’omple d’un sentit de meravellament sagrat, és que has perdut la capacitat de meravellar-te".
Que tingueu un bon dia.