La “loteria” que cada any esperem amb candeletes i que ens obre portes per desenvolupar els nostres projectes arriba amb les concessions de les subvencions. Una trentena de projectes en l’àmbit de les arts escèniques, entre “el directe” i els enregistraments. Tot està publicat, només cal buscar per ser més concrets. De les dades han d’arribar les conclusions: el que realment volem o el que només podem. Les quantitats que s’atorguen són ajudes, i dubto (que em corregeixin els afectats) que cap projecte es pugui fer íntegrament amb les ajudes que es rebran. Alguns dels processos ja estaven en marxa, i aquesta injecció és una mica d’oxigen. No entro en la resta d’ajudes per desconeixement dels sectors, però imagino que ha de ser molt similar. La cultura és sempre precària i les reflexions les mateixes: millor dotar dos o tres projectes amb quantitats més substancioses que els permetin desenvolupar-se d’una forma tranquil·la i segura, o dotar com més projectes millor per generar varietat. L’altra gran reflexió: què fer quan la quantitat que em concedeixen no m’arriba per executar el meu projecte, i he de debatre entre si ho fito al que em concedeixen o el dono per impossible. Les subvencions són un mal necessari, i de vegades ens costa una mica entendre (crec) que els creadors, artistes, i altres gents de la faràndula que ens fiquem de fanalers (o sigui, a produir i generar) ens hi agafem amb massa força. No sempre, ja hem escrit que molts d’aquests projectes estan en marxa, però sempre amb la precarietat: vam començar el camí i si després ens donen la subvenció, potser cobrem. Malament. Malament. Malament. Hem de buscar molt més la forma de generar espais (físics, econòmics i socials) perquè els nostres espectacles siguin sostenibles amb la seva exhibició i distribució. No podem ser sempre generadors en precari; que ens caigui “la pedrea” de la subvenció i després començar a gestionar la pobresa: “si no cobro jo, tu em rebaixes el pressupost, no faig aquesta part de l’escenografia, reciclo el vestuari, i engego un CD en lloc de música en directe, amb una mica de sort, no perdo molta pasta”. L’ànima de l’artista sempre ens porta a voler realitzar-nos a costa de la fam. Llarga vida a les subvencions culturals, als ajuts institucionals, als suports públics i tots els programes ideats per injectar una mica d’aire a aquest món tan asfixiat. Que no falti! Però fem camí junts, i busquem sempre la fórmula per no necessitar-ho.
