Subvencionats (II)

En primer lloc voldria deixar clar des d’aquestes línies l’agraïment, la valoració i el pensament que es fa de cada projecte i es mira per intentar de la millor manera possible cobrir les necessitats que es demanen. En el meu cas personal l’agraïment s’estén a tot el procés, des de la convocatòria necessària fins a la concessió, i més encara quan aquesta concessió surt positiva i des de l’entitat que sigui s’ha decidit atorgar certa quantitat de diners a un projecte personal.

Crec que fa cosa d’un any ja vaig escriure sobre la qüestió aquesta de les subvencions culturals, però hi torno perquè aquesta vegada m’ha tocat ser-ne part. Entenc la dificultat de satisfer de la millor manera possible totes les sol·licituds de subvencions culturals. Som molts els que tenim projectes i és impossible cobrir les necessitats de tots. És fàcil d’entendre. Però de vegades hi ha coses que s’escapen de l’enteniment dels simples mortals i costa agafar-se a la realitat.

Sempre he pensat que la subvenció cultural és un ajut imprescindible per cobrir molts projectes, especialment els que estan emergint i necessiten una empenteta, una injecció, la mà amiga (i poderosa que és el diner) per arribar a néixer. De vegades són ajudes per cobrir petites parts del projecte, d’altres es demana una part important del pressupost. Si no fos així, ni es demanarien. Com a mínim, així és com jo ho entenc. 

Fer un projecte, estimar-lo i oferir-lo és un acte de fe. En el meu cas, l’ajut que sol·licitava representava el 45% del total del projecte. Segurament, una barbaritat. La resta ha de sortir òbviament de la persona que es vol llançar a la piscina. Al final hem rebut una quantitat que no arriba al 20% del que necessitàvem, així que després de donar-hi moltes voltes vam arribar a la conclusió lògica que el millor era renunciar a l’ajut. 

La cultura pateix una precarietat constant, coberta sovint amb il·lusió i ganes, i on no arriben els diners arriben els favors, les renúncies a un salari, la rebaixa del preu, treballar sense cobrar i totes aquestes coses que sembla que facin perdre el romanticisme quan parlem de cine, teatre, música i literatura. De vegades les ànsies creatives sembla que ens obliguin a tirar endavant projectes per sobre de qualsevol contratemps. Al pobre, ja se sap, tot li val. 

Tot plegat fa sospitar que al final el que es pretén és no deixar ningú fora, que tothom rebi una engruna. Esperem que amb la nostra renúncia algun altre projecte es nodreixi una mica millor i no pateixi aquesta precarietat. Entenem que és difícil dir que no, però també que és la forma lògica de fer les coses: no perdre l’objectiu de qualitat, d’esforç, de tirar endavant el projecte ideal, no qualsevol projecte. Penso també que si es concedeix una quantitat és perquè s’ha valorat que així ha de ser i que el projecte no mereix més, no tot és perfecte i potser la meva idea no era tan bona. És possible. Seguirem treballant per tenir més oportunitats i poder donar llum a aquesta idea romàntica i artística que, a més, ens ha de donar de menjar.