És bo començar reconeixent que som nosaltres mateixos, els adults, els que estem massa temps davant les pantalles. Tenim la tendència a espolsar-nos les culpes i carregar contra els altres encara que siguin els nostres propis fills. I és trist, molt trist no ser prou autocrítics. D’això se’n deriva, almenys jo ho veig així, d’una banda, que hem de ser més comprensius amb ells perquè també nosaltres pequem del mateix; i que aquest reconeixement pot ser una oportunitat per canviar una mica de vida, ni que sigui en qüestió de xarxes. Un canvi o repte, si ho preferiu, que podem assolir plegats i que potser per això el pot fer més atractiu i menys impositiu. Per això convé tenir alternatives, que no sempre són fàcils de trobar. Però qui sap si fer aquest exercici pot suposar encetar un diàleg franc amb ells que ens porti a una solució pactada. Amb un pacte de debò, no d’aquests que el Trump desfà en un tres i no res. Parteixo de la premissa que ja he posat en relleu en altres ocasions: la tecnologia no és ni bona ni dolenta en si mateixa, tot depèn de l’ús que se’n faci, com tantes altres eines i situacions en la vida. No estic apel·lant ni a un bonisme portat a l’extrem de qui la utilitza ni a un bonisme de l’instrument per si sol, per allò del famós algoritme que ens atrapa, però sí a la creativitat, per exemple, de pares, mares i fills a l’hora d’establir modalitats i temps d’ús dels instruments i dels continguts d’Internet, que poden ser molt útils i facilitar-nos un munt de coses. També a la creativitat sobre què fer en el temps lliure compartit com a família, més enllà dels àpats quotidians en els quals potser tampoc coincidim. I si ho fem, que el mòbil no els enterboleixi. Sí, dialogar cara a cara, avui dia és quasi subversiu, però val la pena.
