Diumenge el dia va transcórrer amb la televisió posada de fons bona part del dia. La Marató de TV3 és un programa que m’acompanya des de petita, escoltes testimonis, experts, et pots fer la idea de què implica patir algunes malalties i és clar, conscienciar-te sobre tantes i tantes coses que encara avui són tabús i generen estigma. Aquest any La Marató estava dedicada a la salut mental, terreny abonat a tabús, estigmes, prejudicis i incomprensions com cap altre. Perquè parlar d’ansietat o depressió, per dir-ne algunes, pot costar, però quan la situació va tan enllà que arriba al suïcidi, el silenci s’apodera de tothom. Una realitat difícil de digerir però que és molt més present del que la majoria pensa. A Espanya es calcula que cada dia se suïciden unes 11 persones. De fet, el 2020 va ser l’any amb més suïcidis de la història del país veí del sud, en total 2.941 persones es van llevar la vida, un 7,4% més que el 2019. Entre els testimonis de La Marató, diversos “supervivents”, és a dir, persones de l’entorn, familiars o amics, que viuen amb l’estigma i un gran sentiment de culpa. I tots ells van fer un prec: que se’n parli. Als mitjans ens costa. Hi ha una llei no escrita que diu que quan algú se suïcida, no s’explica per evitar efecte crida. Potser cal reflexionar i avaluar si hem d’afrontar la situació de manera diferent. També les institucions del país haurien de pensar-hi. Cada vegada que es demanen dades, la resposta és silenci. Ni la policia ni la Batllia, la pilota passa d’uns a altres però mai se’n treu l’entrellat. L’entorn és petit, però cal trencar tabús, cal parlar-ne, perquè segurament és la millor manera de poder ajudar aquell qui ho necessita.