M’encanta el terror en totes les seves formes: llibres, còmics, cinema, música, sèries, etc. Un dels meus escriptors favorits és Stephen King, almenys el dels primers quinze anys. El segueixo llegint, però es nota que no és el mateix. I ja fa un temps que va aparèixer clarament el seu successor, que per mi no és altre que el seu fill, Joe Hill. Però aquesta és una altra història.
Ahir dilluns, mentre escrivia aquest article, tenia planejat anar a veure a la nit l’última adaptació d’un dels seus llibres: It (“Això”). Una de les seves grans obres, juntament amb Misery, Cementiri d’animals, Cujo, Carrie... La llista és interminable.
La història explica la vida d’un grup de nens que són terroritzats per un malvat monstre –en diuen Això– que és capaç de canviar de forma alimentant-se del terror que produeix en les seves víctimes. Però aquesta versatilitat del personatge a l’hora de presentar-se de diferents maneres té un clar referent: el pallasso Pennywise, que convida els nens a surar, i un globus vermell que ens adverteix de la seva possible presència.
Odio els pallassos. Quan era petit els tenia pànic, fins al punt que començava a plorar cada vegada que en veia un. Suposo que aquesta deu ser una de les raons per les quals els circs no em fan gens de gràcia.
A vegades penso si és normal tenir por al que suposadament es va inventar per fer-nos riure, i resulta que, veient la reacció de molta gent arreu del món, he de dir que sí. Molts odiem els pallassos. Per sort ja no em sento tan sol.
I no deixa de ser un fenomen estrany, sobretot veient el que va començar a passar fa uns quants mesos als EUA, amb gent reaccionant gairebé amb atacs d’histèria davant d’algunes bromes de carrer de gent disfressada de pallasso posseït i el col·lectiu de pallassos queixant-se que tenen poca feina des que es va estrenar la pel·lícula. Més d’un li hauria d’enviar la factura del psicòleg al nostre amic Stephen.
La veritat és que la pel·lícula es va estrenar fa poc als EUA i va batre tots els rècords, i s’ha convertit en el més gran inici en taquilla d’una pel·lícula de terror o d’una adaptació d’un llibre de Stephen King.
Moltes vegades em pregunten per quina raó m’agrada anar al cine a patir mentre em fan sentir por, i l’única resposta que hi trobo és “Perquè sí”. Suposo que és la meva manera de connectar-me amb l’adrenalina. Alguns prefereixen llançar-se d’un pont lligats de peus o córrer pels pics de les muntanyes. El cas és que jo estic massa lluny de Kilian Jornet i, veient la massiva recaptació mundial d’It, el grup del qual formo part dona mostres de tenir una salut molt bona, una cosa que al gènere li va molt bé. No deu ser la classe de salut que les meves artèries agraeixen, però suposo que amb una mica d’imaginació podré tenir unes vistes semblants. Només necessito inflar el meu globus vermell i començar a surar.
