Aquesta volia ser una Baixada del Molí tal com raja, però no és així. I torno sobre un dels temes estrella d’aquests dies: la despenalització de l’avortament. En tornava a parlar el ministre de Relacions Institucionals arran de les paraules del copríncep episcopal emèrit. Però vaja, el que crec que s’hauria de dir, més enllà d’estar a favor o en contra, és que és pràcticament impossible fer compatible l’actual marc institucional, o sigui mantenir un copríncep bisbe com a cap d’Estat, i aprovar una despenalització de l’avortament. I s’ha de ser honest i s’ha de dir així perquè la defensa de la vida en totes les seves fases, diguem-ne, és quelcom d’irrenunciable per a l’Església catòlica. Ah, i ho és per aquest Papa, i per l’anterior i per l’avantpenúltim. I més enllà del coprincipat cal pensar que Andorra com a Estat té salvació, només faltaria, però repensada d’una altra manera potser?
D’altra banda, si s’opta per la signatura de només el copríncep francès, com ha passat amb altres lleis, llavors s’ha de lligar bé que el copríncep episcopal no demani un dictamen previ de constitucionalitat de la llei, perquè altrament potser podria acabar tombada. I llavors vaja gràcia i incomoditat i ridícul que no sé com recollirien els llibres d’història temps a venir.
Ah, i em deixava una altra cosa, crucial. Les paraules de Parolin que han donat lloc en bona part a la situació en la qual ens trobem ara, crec sincerament que o bé van ser imprudents o per sortir del pas o fruit d’un no-sé-què li va passar pel cap. Suposo que en les converses amb el Govern s’haurà explicat i excusat. Tot plegat un dilema difícil. Ara, com va dir algú, els miracles també són un principi fonamental per a l’Església. Potser sona la flauta i tot es desbloqueja, qui sap.
