“El nostre patrimoni més gran és el talent”. Cada dia passo un parell de vegades per davant d’aquest cartell. I des del primer dia que el vaig veure no deixo de pensar en les dificultats que experimentem. El text en qüestió es refereix a la tennista Vicky Jiménez, imatge de l’anunci. Crec que és el primer d’una campanya de reconeixement, suport i patrocini a joves talents esportius del país.
El que fa que hi estigui donant voltes és la visibilitat del patrocini a l’esport, als joves esportistes que ja estan a l’elit, amb el missatge que ha sigut difícil d’arribar-hi i que tot suport és poc. Això tots ho entenem. Les alegries esportives comporten molt de patiment previ, entrenaments, tornejos que no reporten res més que quilòmetres i quilòmetres, suor i camins plens de sotracs. N’estic convençut perquè és cosa sabuda.
Quan veig aquest anunci penso també en els talents que tenim a la vora en l’àmbit cultural, que també són patrimoni de tots i que lluiten per fer-se un lloc a l’elit. Sense sortir a les notícies esportives, és clar. Ara que llegim que els bancs juguen al Monopoly, podrien insistir en aquesta línia d’ajuts.
Vall Banc, l’entitat que impulsa aquesta campanya, acaba de ser comprada per Crèdit, segons llegeixo als titulars –que de vegades és l’únic que llegeixo–. Potser aquestes coses s’encomanen i les dues entitats poden visualitzar el talent cultural emergent que encara no ha arribat al número 1 de la seva disciplina. Cert que Crèdit ja ho fa, mirin la Jonca, part importantíssima del nostre panorama musical, que fa poc feia 20 anys –que no son nada– i que segurament sigui una de les iniciatives de suport cultural al talent jove que ha tingut més continuïtat.
S’imaginen que arran d’aquesta adquisició, la iniciativa s’estengués a altres àmbits, posem que a l’escena? Cadascú escombra cap a casa, però en aquest món nostre de les arts, ple de joves que somien viure de la seva carrera artística, hi ha pocs exemples tan magnificats com el de l’esport. Quan un nen, una nena, un adolescent comença a destacar en alguna activitat esportiva, tècnics i entrenadors n’intueixen el potencial i l’incentiven amb més entrenaments, més competicions i per tant més possibilitats de fer carrera. Però l’art sempre és una segona opció: “Busca una carrera de veritat!” Ens falta visibilitat, l’aposta que sí tenen els joves que es dediquen a l’esport, la repercussió mediàtica, els suports privats. Cada any hi ha algun jove andorrà que intenta fer el salt i buscar-se un futur artístic tan incert com el que més, ple de talents i d’il·lusions. Cada ofici té les seves dificultats, però els que estan relacionats amb l’art, encara més.