Quan als anys 1920 es va posar de moda que les dones lluïssin una cabellera curtíssima, à la garçonne, les dones del món occidental amb gestos simbòlics mostraven la seva lluita per alliberar-se dels codis estètics draconians que les havien encotillat durant segles. Van seguir més atreviments estètics capil·lars, com a partir de la dècada dels anys 1950 el tall pixie, cabell curt sense cabellera, liderat per l’actriu Audrey Hepburn.

No obstant això, en ple segle XXI i en algunes societats de països que viuen en règims teocràtics o on la religió és llei, el cabell i la mida del cabell de les dones segueix essent tabú. No es pot mostrar perquè hi ha pena de càstig.

És el cas de l’Iran. El 1979 les iranianes van viure, arran de la revolució islàmica i la instauració del poder teocràtic, un retrocés espectacular pel que fa a les seves llibertats. Van haver de tapar-se de cap a peus, moure’s pel carrer sempre amb un vigilant de sexe masculí, caminar uns passos per darrere els homes, viure en una segregació per sexe permanent i una discriminació per raó de gènere colpidora i constant, deixant l’espai públic en mans dels homes i dels religiosos islamistes. I els van imposar uns codis de vestimenta que anul·len la feminitat.

Però moltes d’elles, mostrant tenacitat i fermesa es van seguir formant i van seguir creixent intel·lectualment, això sí, cobrint-se i posant-se el vel amb el cabell ben tapat. Dels quatre milions d’universitaris que hi ha a l’Iran, la meitat són dones.

I vet aquí que les dones de l’Iran i gran part de la societat iraniana és notícia. I és que des de fa quasi un mes ens sentim iranianes. Una gran part de la societat de l’Iran ha dit prou. El fet és que el país està commocionat des de meitat de setembre per la defunció d’una noia de 22 anys, Masha Alimi, arran de la seva detenció a Teheran per la policia de la moral perquè portava el vel mal posat. Aquest drama ha estat la gota que ha fet vessar el got. Les iranianes han sortit al carrer, han envaït els espais públics amb protestes multitudinàries que s’estenen per tot l’Iran i arreu. Les noies i les dones iranianes es rebel·len. I no estan soles, el moviment és popular. Les dones fan cas omís de dècades de prohibicions i de repressió i es revolten. El primer que fan és treure’s el vel, el hijap, públicament i a la vista de tothom, al carrer o en llocs públics. I tot seguit es tallen el cabell. 

I així, recordant la dinàmica del moviment Me Too de fa uns anys, personalitats del món se solidaritzen amb la revolta de les dones iranianes a través de les xarxes socials tallant-se el cabell públicament, com ara les actrius franceses Juliette Binoche i Charlotte Gainsbourg i les espanyoles Penélope Cruz i Maribel Verdú. És més, el descontentament s’estén contra la connivència dels governants occidentals amb els mul·làs iranians. Així, dimarts passat 4 d’octubre, durant una sessió al Parlament Europeu a Estrasburg, l’eurodiputada sueca d’origen iranià Abir Al-Sahlani es tallava el cabell durant la seva intervenció a la tribuna per protestar pel gest del president de la Cambra, Josep Borrell, que havia saludat a l’ONU els dirigents iranians mostrant poca solidaritat amb les revoltes massives que viu aquest país des de fa quasi un mes.

És cert que el 2009 les mobilitzacions ja van ser nombroses i moltes activistes van acabar a la presó i amb els béns confiscats i una forta repressió. Però la llavor de la revolta va romandre.

Aquesta tardor el moviment de protesta no té líders clares, però sembla fort, imparable i va creixent al so de l’eslògan: “Dona, vida, llibertat”. Tant de bo puguin 43 anys després de la revolució islàmica tenir la llibertat de tallar-se el cabell i de posar-se el vel, o no.