Tan cansada d’esperar Godot

Estic cansada. Vostès no? Exhausta. Extenuada. Esgotada. Exhaurida. D’arrossegar-me físicament i mentalment. No sabria dir si és fatiga pandèmica, astènia primaveral o alguna altra raó que expressaria menys tècnicament però amb termes més contundents i grollers. És clar, no és qüestió de fer-se acomiadar per ordinària tal com està el pati, així que a la seva imaginació ho deixo. Que voli lliurement. Algú em pregunta què n’opino, sobre el tema que sigui, qualsevol, i la meva resposta és per què qualsevol ha de tenir una opinió formada i, cosa més indecent encara, desitjos de formular-la. Opina, opina, opina. Com deia aquell savi tan útil per a la filosofia de butxaca (Clint Eastwood en plan Harry el Sucio), les opinions són com els culs: cadascú té el seu. Un altre, amb la millor disposició d’ànima, em proposa una reflexió al voltant de la cultura pàtria. Tot el que  aconsegueixo que es materialitzi al cap en forma d’idea és el títol del llibre de Woody Allen: Cómo acabar de una vez por todas con la cultura. Faig un esforç de concentració i no puc desempallegar-me del cineasta: ara és aquella escena d’Annie Hall on un pedant impúdic fa una dissertació a la cua del cinema sobre el pensament de Marshall McLuhan, fins que de la mateixa cua surt el semiòleg en persona per etzibar-li que no té ni punyetera idea de què està dient i que calli si us plau. Quina enveja de bufetada a tants pedants que poblem el món! I mentre la meva personeta s’entreté en fútils pensaments, les autoritats d’aquí i d’allà segueixen esperant Godot. Anda! A veure si serà això que em té tan farta?!