Tan fàcil com abans

Estàs assegut a l’escriptori davant de l’ordinador. És un diumenge com qualsevol altre. Estàs escrivint, dibuixant, editant una fotografia o un vídeo, o qualsevol altra cosa que puguis fer amb un ordinador i que signifiqui estar treballant, i de sobte, l’ordinador s’apaga. La primera sensació és de sorpresa. Et puja l’adrenalina com si t’haguessin donat la pitjor notícia en anys. Et dona exactament igual si tens una còpia de seguretat o si només ha estat una baixada de tensió d’electricitat o el teu portàtil s’ha quedat sense bateria.
Totes aquestes qüestions tenen a veure amb allò més racional i no et trobes en aquest estat, precisament. Intentes encendre’l i no respon. T’adones que no et trobes en aquest estat de manera definitiva, i t’envaeix la desesperació. Perquè és igual si tens una còpia, el que necessites en aquest moment és continuar treballant. Però clar, és diumenge. O dissabte. Perquè sempre passa en cap de setmana. I la còpia de seguretat no et serveix si no tens un segon ordinador amb el qual sortir del pas. Ni tan sols aquella carreta que vas deixar d’utilitzar fa molt i que ara et faria un gran servei, com aigua de maig. Però no. El vas regalar o el vas vendre per dos duros, perquè ja no el necessitaves. Ara tens una màquina nova. I com tot el que és nou, funciona millor... i durarà eternament. Però no.
I així, passem de menysprear les coses que creiem que han complert un cicle a abraçar les que ens venen amb una millor imatge. I la roda continua girant, i si no ens enxampen dins d’un any amb alguna estratègia de màrqueting ben pensada, ja li tocarà a algú altre. I a nosaltres ens tornaran a veure quan sigui que els seus productes deixin de funcionar. O millor dit, quan ells hagin decidit que l’obsolescència programada que ells mateixos promouen, ha d’entrar en joc.
Encara recordo quan era petit i els electrodomèstics eren gairebé part de la família. No sols perquè s’arreglaven –sona estrany, avui, oi?– sinó que senzillament no es trencaven. Però eren altres èpoques. En tot sentit. A les verdes i a les madures, és clar. Normalment tendim a sentir que tot el passat va ser millor perquè en aquesta manera de veure les coses entra la nostàlgia. De quan érem petits i no teníem obligacions. I ara, se’ns trenca l’ordinador i no podem escriure o dibuixar. Encara que puguem, amb una cosa tan senzilla com una fulla i un llapis. Com abans. Com sempre.Suposo que és el preu de viure al segle XXI.
I ara, a fer números per veure quant costa poder continuar operatiu i tornar a utilitzar els verbs escriure i dibuixar. Sense una fulla i un llapis, és clar.