Tan a prop i tan lluny, on són els joves?

Atreure la joventut és un dels objectius dels plans estratègics i no tan estratègics d’entitats de tot tipus i color d’aquí i d’arreu del món. Ara bé, atreure’ls per què i per a què són potser les dues qüestions més difícils de respondre. Atreure’ls perquè no vagin pel mal camí, serà la finalitat d’alguns. Atreure’ls per engreixar les files. Atreure’ls perquè si estan amb nosaltres no estaran contra nosaltres. Atreure’ls... I és que la sensació –i les estadístiques– per a moltes d’aquestes institucions culturals, socials, polítiques i religioses és que han perdut entre els seus seguidors persones d’unes certes franges d’edat. L’important és fer autocrítica, com estan fent algunes institucions del país. Si fa cosa d’un mes, era Unicef qui es plantejava aquest repte com una de les noves línies d’acció; ahir era el Comú de Sant Julià de Lòria qui es posava les piles per impulsar aquest acostament als joves. De receptes, com en altres aspectes de la vida, no n’hi ha. Potser cal canviar la mirada cap als adolescents i els joves, massa vegades carregada de judici i de molèstia; sí, deixeu-m’ho dir, fan nosa a l’escola, al carrer, fins i tot, a moltes llars. Ens incomoden en moltes ocasions perquè ni els entenem ni ens entenen. Fa uns dies parlava amb la responsable d’una ONG i em comentava la quantitat de joves andorrans que durant uns quants anys han anat de voluntaris a Bolívia. I m’ho deia amb una veu de satisfacció immensa. Aquest estiu n’hi participaven vuit. Fantàstic, vaig pensar. Però no només aquests són els bons nois, també ho és el que crida quan va de marxa i no em deixa dormir, o el que arriba a casa i no em diu ni piu.