Tanco el llum

M’han triat per acomiadar l’any. L’últim que tanqui el llum, vaig sentir que deien a la redacció del BonDia, i m’ho han encolomat a mi. Accepto el repte, malgrat  que no és gens fàcil ser original perquè, des de fa unes setmanes, tots els columnistes, tertulians i activistes de les xarxes socials van dient la seva –generalment les mil pestes– sobre aquest 2020. Tant de bo pogués ser diferent i explicar-vos una bonica història, però miro enrere i veig poca llum.

Nosaltres vam començar l’any al gener, vull dir l’any en la seva dimensió més orca i penosa. L’endemà de Reis ja érem a l’hospital de Sant Pau per mirar de desembussar les canonades del cor de la Pilar. Ens hi vam quedar gairebé un mes, de manera que vam poder visitar els boxs de semicrítics, de la unitat de cures intensives i les cambres de diferents plantes. Conservo gravada a foc l’alarma dels respiradors artificials quan el pacient no satura (crec que es diu així) a nivell correcte. Sona una campaneta estrident que em recordava les tómboles de les firetes que anunciava que t’havia tocat un peluix o una nina.

En un dels trasllats, vam anar a parar a la planta de pneumologia, que és una mena de coberta de vaixell de pesca on aboquen els peixos que a penes poden respirar: una angoixa constant. Al passadís no vaig poder evitar escoltar la conversa del metge als familiars d’una pacient, una senyora gran de Sitges, per la qual ja no podien fer res, només cures pal·liatives. Aquella tarda la van portar una estona a la sala d’estar, des d’on es veien els pavellons modernistes, i al fons, el mar. Un mar blau on els peixos neden i respiren lliures. Va jugar quatre partides al parxís amb el seu home i dues netes ja grans. Va guanyar. Totes les partides les va guanyar ella. L’endemà, van treure de l’habitació una llitera embolcallada amb llençols, suposo que no podien fer-ho de manera més discreta. Vaig agrair la professionalitat dels sanitaris que havien disposat els llençols com si no hi hagués un cos a sota. Vaig pensar en l’estona en què es va poder acomiadar del mar i en les partides que havia jugat amb les seves netes. En aquell darrer triomf.

El mes de juny vam tornar a ingressar al Sant Pau. El personal sanitari va actuar amb la mateixa eficiència i professionalitat, però els vaig trobar molt més seriosos i cansats. I al juliol un nou ingrés, ara al Clínic, per a una petita intervenció que posava a punt les artèries i les venes. Gràcies a una aplicació del mòbil, m’anaven informant de l’operació que li practicaven a la Pilar al quiròfan. Vaig pensar en la retransmissió que feia el gran Gila d’una operació de ronyó com si fos un partit de futbol, que va acabar amb victòria del metge, que jugava de davanter centre, sobre la portera. Van seguir uns mesos de recuperació durant els quals hem compartit les angoixes de molts familiars i amics que han patit les conseqüències de la pandèmia. Hem vist com una generació de gent gran ha marxat sola, sense poder veure el mar o la muntanya estimada, sense jugar amb els nets una darrera partida de parxís. No m’ho puc treure del cap. Em quedo amb la dedicació del personal sanitari i d’altres professionals, amb la solidaritat i la capacitat de tanta gent per sobreposar-se al dolor i a la pèrdua d’éssers estimats. Em quedo amb el desig i l’esperança que el 2021 serà millor per a tothom.

I ara sí, tanco el llum.