Anys enrere, quan se’n va començar a parlar, servidor es va alinear amb els que demanaven que el Roc de les Bruixes no només s’havia de deixar com estava, sense tanca que n’impedís l’accés, sinó que calia explotar aquell jaciment, senyalitzar-lo, donar-lo a conèixer com el que és, un dels nostres tresors rupestres. Era un parlar per parlar, perquè tot el que es va dir aleshores va acabar enterrat en un calaix. Un clàssic, d’altra banda. Fins que la cagadeta que hi va deixar l’altre dia l’incontinent de torn ha tornat a posar l’afer sobre la taula: què en fem, amb el Roc de les Bruixes? El tanquem? El cobrim? Ens resignem que el vandalisme –posem que una pintadeta cada cert temps– és el preu que hem de pagar per tenir un jaciment rupestre com qui diu a peu de camí? Doncs haurem de donar la raó als que fa quatre anys postulaven mà dura: tancar el jaciment i qui vulgui visitar-lo, que ho faci de forma endreçada i previ pas per taquilla. Confiar en la bona fe del personal és d’una ingenuïtat digna de Rousseau. Que haurem de tancar-ho tot!? El que sigui necessari i el que ens puguem permetre. Si convenim que estem parlant d’una joia arqueològica, l’hem de protegir, de la mateixa manera que no deixaríem Casa de la Vall o Santa Coloma oberts i que hi entrés qui volgués a qualsevol hora. El Roc de les Bruixes no mereix menys atenció. Hem tingut sort que només va ser un gravat relativament petit. Però no costa gens imaginar algun il·luminat a qui li dona per repassar tot el roc. I ja haurem fet tard. És depriment, fins i tot desolador, però no ens mereixem una altra cosa. Actuem ara que encara hi som a temps.