Potser és un xic radical, però és que em comencen a cansar els que només critiquen per criticar. Diuen la seva i ja està. No seré jo qui negui la llibertat d’expressió a ningú. Però és que hi ha molta gent que sentencia veritats reclamant aplaudiments a les xarxes socials, i el més lamentable és que molts cops aquestes crítiques no van lligades a una actitud activa davant l’objecte de la seva denúncia. És molt fàcil alçar la veu, escriure les injustícies històriques i cridar-hi en contra, però caldria que tots féssim una reflexió de quines coses fem o no hem fet respecte d’això per poder canviar-ho. Perquè els polítics són els responsables, els culpables de tot, i contra d’ells és fàcil apuntar. Però deixem la hipocresia a banda i autoconfessem-nos. ¿Què hem fet o què no hem fet per arreglar aquesta injustícia que critiquem? Aquesta setmana, amb la fita del dia de les dones, nombroses veus s’han aixecat, com cada any, per reivindicar la igualtat de gènere, la conciliació laboral i familiar, els drets de la dona. Lluny de la meua intenció fer callar aquestes opinions, però ja que un denominador comú de totes és que la desigualtat radica en la mateixa societat, en la manca de conscienciació i en l’educació, pregunto: ¿t’has plantejat què has fet en el teu dia a dia per caminar cap aquesta igualtat? ¿No què has dit, sinó què has fet per canviar aquesta mentalitat? Aquestes crides si no van acompanyades per fets serveixen de poc. I és molt fàcil parlar, cridar. Queda molt bé aixecar banderes feministes. Actuar i ser conseqüent amb allò que proclames costa molt més. El canvi esdevé quan passes a l’acció. Gandhi deia: “Sigues tu el canvi que vols veure al món.”