La paraula que avui encapçala l’article és la grafia occidental de la paraula xinesa camí. Aquesta és la traducció habitual, la més senzilla. D’altres matisen aquest camí amb el component de direcció. El mot bateja un corrent filosòfic (posteriorment formalitzat en religió, amb mite i ritus)nascut a la Xina mil·lenària entre els segles V i III abans de Crist, en paral·lel al confucianisme, l’altre gran corrent del país asiàtic. Fou aquella època la coneguda com a l’Era dels Regnes Combatents, quan l’imperi es fragmentà en múltiples regnes en guerra. Allà, en la incertesa, nasqué el Tao.
Tot just m’endinso en aquest corrent com qui es banya al mar. Sempre ha estat un corrent atractiu per al banyista occidental, que ha trobat correspondències i ressonàncies en estoïcismes coneguts, alhora que confusió amb una altra de les grans religions orientals: el budisme en les seves diverses modalitats, sobretot el Zen. Però el Tao té entitat pròpia. Aquesta es recull en un text capital: Tao Te Ching, que he llegit traduït com a Llibre del Camí i de la Virtut. En realitat el Tao no neix, ni mor. El Tao és anterior a tot i alhora romandrà com un etern posterior. Aquesta formulació paradoxal és un dels trets més característics del text que, per cert, se li atribueix a Lao Tse o Laozi o, traduït, vell mestre.
Un altre text clàssic del taoisme és el Chuang Tse o Zhuangzi (mestre Zhuang), els textos del qual caminen entre el conte i l’aforisme. Un cèlebre relat és el de la papallona, on el mestre somia la nit anterior que és una papallona i en despertar del somni és incapaç d’assegurar si a la nit era ell somiant la papallona o si pel dia és la papallona somiant-lo a ell. Aquest sentiment de reflexió la nostra tradició no el desconeix, però el taoisme el formula amb particular bellesa.
Un dels puntals del taoisme filosòfic també ho és el wu wei o no-acció. Aquest concepte s’emparenta amb l’ataràxia hel·lènica però no es tractaria ben bé del mateix. El wu wei convida a identificar els ritmes de la natura, sovint més lents, sovint inapel·lables, amb desigs, esperances i anhels: els segons al ritme del primer, al ritme les coses. Alhora convida a conèixer els límits i d’aquí el coneixement propi com a font de saviesa.
Tot i rebre un tractament actual focalitzat en el gènere de l’autoajuda, el Tao és una concepció força política. Al Tao Te Ching trobem referències al bon govern i a la disposició dels bons governants. En tota ocasió, però, no figuren raonades en l’estil renaixentista de Maquiavel, sinó amb l’estil abstracte i humilment metafòric de Lao Tse, aquí un exemple, en el castellà de l’edició de què disposo: “Lo incompleto está completo/ lo torcido está recto/ lo escaso está repleto/ lo viejo está nuevo. Lo poco se consigue/ lo mucho nos ofusca./ He ahí para el maestro/ la clave del universo”.
