Tardor política

Ja tenim la tardor política arrencada i són un grapat les cites que posen en marxa el calendari de la segona part política de l’any. La celebració del Dia de Meritxell és sense cap dubte la data que dóna tret de sortida al curs, amb una festa que combina tradició, identitat, sentiment i també política per als qui ens hi dediquem o per als qui la segueixen.

Els missatges entre línies que es van llençar en els discursos i les valoracions del 8 de setembre estaven pensats per crear un estat d’ànim políticament tens, un sentiment que potser interessa fer creure quan en realitat, a dia d’avui, no hi ha elements nous per defensar aquesta idea. Com a mínim, l’oposició no els coneix. Però preparar un escenari de crispació permetrà a la majoria tornar a fer el joc dels bons i els dolents,  i en alguns casos els servirà. Aquest és segurament l’objectiu: buscar excuses per poder adoptar el paper de víctima, desviant així l’atenció del veritable debat de fons que cal fer aquesta tardor: un balanç de tancament d’etapa de vuit anys de gestió de DA. 
La crítica no és una amenaça,  si no una eina necessària per avançar. La crítica fonamentada i emmarcada en el respecte s’ha d’acceptar i analitzar, no es pot pensar que tot es fa bé i que per tant difícilment res és millorable. Aquesta forma de pensar provoca que, quan sorgeixen crítiques o es qüestionen decisions, aquestes aportacions es rebin com atacs o intents de desestabilització, com hem pogut sentir aquests dies per part dels que han començat a preparar un rol victimista per al que queda de legislatura.
Comparteixo la idea que la crítica destructiva i sense arguments cal rebutjar-la, però és clar, que sigui o no una crítica fonamentada depèn de l’opinió de cadascú. Per exemple, al cap de Govern li sembla criticable que d’una forma democràtica i transparent alguns partits hàgim decidit triar els candidats que han d’encapçalar els respectius projectes de cara als comicis que han de ser com a molt tard durant la primavera del 2019.
Així ho va dir el Dia de Meritxell. En el nostre cas, acceptem que el senyor Martí trobi negatiu que els liberals hàgim triat el candidat sense data concreta d’eleccions, una data que –per cert– decidirà el mateix Martí quan cregui oportú. Segurament no és la manera com ell entén que ha de triar-se un candidat, ja que deu preferir de ben segur altres mecanismes igual de vàlids, però no compartits per nosaltres. 
La tardor estarà marcada per una clara precampanya electoral, i això no és crispació ni tensió ni cap dels adjectius negatius que li volen posar des de les files taronges. Simplement és el més normal del món quan en pocs mesos s’afrontaran uns nous comicis generals importants.
El debat d’orientació que arrenca avui i continuarà demà hauria de servir per fer un balanç dels set anys i mig de gestió de DA. La majoria destacarà les bondats i encerts del seu projecte, mentre que l’oposició intentarem rebaixar l’optimisme que sovint ve des del Govern. I això no és altra cosa que el joc de les majories i les oposicions, una pràctica normal i estesa a gran part dels països on el parlamentarisme és una via per fer avançar les societats. La resta de suposicions són teories de la conspiració que només es creuen els acòlits.