Tatuatge mental

Mai havia estat tan difícil triar un tema per a aquesta columna. Vivim en silenci, al carrer, a les botigues –no hi ha ni el fil musical–, un silenci insòlit, inquietant. Un silenci que es fica a dins, desanima i empeny al silenci interior. I, per un moment, al silenci en aquest espai. Temptacions d’enviar un correu i dir: què carai es pot escriure? Què carai pot interessar aquests dies tan estranys? Només se m’acut un tema, simple i rotund: quan tot això s’acabi farem un monument a la Plaça del Poble, al passeig de la Seu, a la plaça major de Puigcerdà i a la de Toulouse. Un monument per a tots els sanitaris, farmacèutics, personal de neteja, treballadors dels supermercats i botigues que ens han atès.
Només se m’acut un tema: ens gravarem al cap, ben endins del cervell, que la sanitat pública i universal és un dret, un bé immens, un servei que s’ha de cuidar, fomentar i garantir. I quan fem el tatuatge mental també hi posarem la recerca, la investigació, els científics que malviuen amb quatre beques i molta precarietat. Haurà de ser un tatuatge molt profund, amb tinta permanent, negra, indissoluble. I cada cop que anem a votar, l’haurem de mirar bé aquest tatuatge, i imprimir-lo a la papereta electoral i triar els partits polítics que també tinguin el tatuatge mental en el seu programa. 
Escolto Martínez Benazet –a més d’un ministre hi veig un metge didàctic i proper– recomanant la lectura durant la roda de premsa que fa des de casa, dins d’una estratègia de comunicació impecable: dues compareixences diàries amb el ministre Jover, dades científiques, conclusions: a) tema sanitari; b) tema econòmic; i c) missatges clars a la població. Res a veure amb la comunicació a la defensiva d’altres ocasions. Tranquil·litzador. 
36 graus. Mentre esperem saber si som contactes, positius, portadors asimptomàtics o res, llegir és un dels millors refugis. La millor manera d’evadir-se, de sortir de casa. Els volums que esperaven a la posella, ara van passant ràpid al racó dels llegits. 
I penso que sí que ompliré aquest espai, si els professionals dels mitjans  l’omplen cada dia (un altre monument), no em costa gaire redactar unes línies. 
Aquesta columna, un altre dia, segurament parlaria de llibres. Per tant, avui també. Aquí van dues recomanacions: Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, el llibre més original, i estrany, que he llegit en els últims anys, una novel·la sobre la muntanya, el Pirineu, dones d’aigua, bruixes, pastors poetes, caçadors i pagesos. Una narració potent –moderna que ningú s’espanti–, brutal –destaca allò salvatge, allò brut–, en la qual fins i tot els bolets tenen una veu narrativa, són un punt de vista. Solà –poeta només 30 anys– ha posat en una coctelera Víctor Català, Verdaguer, Perejaume, ha fet experiments i, al cap d’una setmana de llegir-lo, encara no he trobat l’adjectiu que els pugui resumir. 
Segona recomanació, aquesta més lúdica i festiva, però amb un estil impecable: La uruguaya, de Pedro Mairal, brillant narrador argentí. Crisi dels 40, sexe, festa i literatura. Molta literatura.