La setmana passada l’Assemblea Nacional francesa aprovava un projecte de llei a proposta dels diputats de la République en Marche, partit del president Emmanuel Macron, que prohibeix a l’escola a partir de l’inici del setembre de 2018 els mòbils i qualsevol altre mitjà de comunicació electrònic (tauleta, rellotges intel·ligents o altres dispositius d’aquest tipus). La mesura està destinada a tots els alumnes des de la maternal a segona ensenyança passant per la primària de tot el sistema d’ensenyament públic francès.

Només es podran fer excepcions de manera excepcional en casos pedagògics molt concrets sempre que el reglament intern de l’escola ho permeti.

La mesura ve d’una promesa electoral de l’actual president de la República. Promesa que es va fer seva des d’un inici el ministre d’Educació, el senyor Jean Michel Blanquer: “Tots els informes internacionals proven que aquesta addicció a les pantalles fa estralls”. A més del fet que segons el ministre l’ús dels mòbils a l’escola trenca la socialització dels infants: “Un pati sense mòbils és un pati on els infants juguen, parlen, criden i viuen la seva vida d’infants.”

El cert és que aquest debat a França m’ha colpit. Reconec que no tinc ni els coneixements pedagògics ni les eines suficients per afirmar si aquesta mesura és bona o dolenta, o si assolirà els objectius dels impulsors d’aquesta llei per a la salut escolar (la vista dels alumnes) i per a la socialització (el tracte humà cos a cos i sense plasma) dels infants del sistema educatiu francès.

El món canvia a passos agegantats i els telèfons intel·ligents, les tauletes o altres dispositius electrònics formen part de la nostra vida personal, social i laboral, així que més que prohibir-ne l’ús, m’inclinaria abans per ensenyar els infants a utilitzar de la millor manera possible aquests dispositius. Ensenyem-los, per exemple, les regles per la confidencialitat de les dades o de probitat. Ensenyem-los com alliberar-se del ciberassetjament i de com discernir les notícies falses de les notícies fonamentades, entre moltes altres temàtiques.

Intuïtivament penso que l’educació del futur passa per l’adaptació de l’educació al món de l’electrònica i de l’accés hiperdemocràtic actual a la xarxes socials. És a dir, educar més que prohibir.

El llapis i el paper són essencials i s’han de seguir emprant, utilitzant i promovent, però, al meu entendre, una cosa no treu l’altra. Vinc d’una generació que s’ha hagut d’adaptar però que ho ha fet conscient del ventall de possibilitats que ofereix l’ús dels ordenadors, l’accés a xarxes socials i a cercadors globals com Google o Safari. I, en canvi, el fet és que els nostres fills hi han nascut i ho manipulen tot des de ben petits amb una facilitat desconcertant!

És veritat que malgrat el vot d’aquesta llei, el debat roman obert a França i algunes veus no acaben de mesurar com aplicar aquesta prohibició. El món educatiu gal no és unànime en aquest sentit.

No deixa de ser curiós el fet que el sistema educatiu del nostre país emprengués un camí totalment oposat al que pretén la nova llei francesa. El 2013, l’escola andorrana en el marc del Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà va introduir de manera obligatòria les tauletes a segona ensenyança i batxillerat.

I avui, després d’aquests cinc primers anys d’introducció de les tauletes electròniques a les aules, una majoria tant d’alumnes com de pares i de docents es mostra satisfeta.

Són perspectives diferents i maneres diverses d’enfocar la nostra relació amb el món dels dispositius electrònics i l’accés a les xarxes i als cercadors. Tanmateix, al meu parer, l’element clau per a l’esdevenidor i per poder articular-ne l’ús, la utilització, la innovació i la promoció és l’educació.