Avui, 8 de març del 2024, encara no hi ha cap país del món en què dones i homes siguin iguals. De forma global sabem que els indicadors de desenvolupament sostenible mostren que les dones es troben darrere dels homes en tots els casos, i que tot i que l’Agenda 2030 de les Nacions Unides fixés un objectiu específic per assolir la igualtat de gènere, encara estem molt lluny d’assolir-lo, ja que segons el seu propi càlcul ens faran falta 300 anys per arribar a la igualtat real.
La desigualtat és un fet que, encara que sembla que en siguem conscients, s’oblida o es posposa perquè sempre sembla que hi ha altres qüestions més prioritàries i urgents per atendre. La desigualtat està tan assumida i dissimulada que no es pensa en les seves conseqüències ni en l’impacte que té sobre la societat de forma transversal.
Algunes situacions derivades de la desigualtat són, entre d’altres: la bretxa salarial entre dones i homes, un gap que ens trobem en vies de reduir gràcies als canvis normatius però que encarà trigarem anys a eliminar. La diferent càrrega domèstica, mental i emocional de l’atenció de la llar, la família o les persones dependents. La violència de gènere, que segueix estant a l’ordre del dia quan sabem que el 90% de les víctimes són dones. La infrarepresentació femenina en els llocs de responsabilitat i de presa de decisions polítiques i econòmiques, entre altres. O el llarg debat al voltant dels drets reproductius, que gairebé sempre recau en les dones però sobre el qual codifiquen els homes.
En l’àmbit mediàtic, tot i que darrerament els mitjans andorrans han fet un esforç en la matèria, cal veure que a nivell mundial les desigualtats de gènere només són tractades en un percentatge inferior a l’1% de les notícies, quan es tracta de problemes que ens afecten a totes i tots. Si parlem de la invisibilització de les dones en aquest àmbit, l’estadística ens dona un bany de realitat: opinadors, experts, articulistes o tertulians masculins copen el 70% de l’espai dels mitjans. 
Si entrem a analitzar les ja inevitables xarxes socials, un tema més lleuger, hi retrobem el biaix de gènere. Els estudis sobre els seus usos confirmen que les xarxes són espais privilegiats per a la difusió i perpetuació d’estereotips de gènere i de discriminacions, sovint camuflats darrere publicacions pseudohumorístiques o pseudoinformatives. El gènere, malauradament, no és l’únic àmbit en el qual la desinformació i la manipulació regnen.
Pensant en l’àmbit educatiu i en les sortides professionals, el Fòrum Econòmic Mundial apunta que per superar la desigualtat cal ampliar la presència de dones en els treballs emergents i afavorir l’accés de les dones a formacions i competències CTEM (ciències, tecnologia, enginyeria, matemàtiques). Però també fan èmfasi que tot i assolir les competències necessàries, també caldrà que es trobin representades en igualtat en els llocs de presa de decisions per garantir que les forces laborals del futur siguin les més adequades. 
L’espai és massa curt per poder desgranar tot allò que fa que visquem en desigualtat. L’auge de corrents masculinistes contraposats als feministes vol que es tergiversi les dades reals i es desvirtuïn en pro del manteniment de la societat patriarcal, a l’origen d’aquesta desigualtat, i no podem permetre-ho. Les dades no enganyen quan són d’una font fiable i no ens hem de deixar manipular per aquelles citacions i referències que no es troben degudament fonamentades pel seu origen.
Hem de seguir reivindicant el 8M perquè la desigualtat hi és. Perquè encara que els resultats siguin llunyans hem de contribuir a construir una societat de futur més sostenible, més cohesionada, més conscient i inclusiva de les diferències.