Si el teatre és un mirall de la vida, el Carnaval és un mirall d'aquells de fira que et deforma la cara per ensenyar-te com ets de lleig per dins. La relació entre aquests dos no és sempre un camí de roses; és una lluita constant per la veritat, a vegades incòmoda. El Carnaval és el prime time de la llibertat d'expressió, un espai on l'art es converteix en un mall per picar ferro fred.
El teatre, ple de personatges, ha necessitat la figura del bufó. Aquell que, sota la protecció de la màscara més gran, la deformitat, és l'únic capaç de dir-li al rei que té mal alè o que les seves lleis són una estafa.
El Carnaval és l'apoteosi d'aquest bufó col·lectiu. Aquest és el punt on el Carnaval hauria de deixar de ser "festeta" per ser art subversiu. Una comparsa que canta veritats com a punys amb musica de Rosalia. És l'estètica del grotesc: utilitzar la lletjor i l'exageració per assenyalar el que ens fa pudor com a societat.
La història del teatre i del Carnaval és també la història de la seva prohibició. Les dictadures sempre han tingut una por atàvica a les màscares, una cara tapada no té por de la represàlia. Durant segles, l'església i l'estat han intentat posar 'portes al bosc', intentant controlar què es podia dir i com s'havia de vestir un, fent que els còmics hagessin de sortir de les ciutats, amb les seves màscares i pantomimes. Durant el segle XVI i XVII, es van fer molt populars els entremeses on sovint personificaven el Carnaval com un personatge que, abans de morir dictava un testament burlesc. Lope de Vega o Quevedo van jugar amb aquestes figures per criticar la hipocresia social, fent que el personatge del Carnaval confessés 'pecats' que en realitat eren les veritats del poble.
L'art és una mala bèstia: com més el prohibeixes, més enginyós es torna. El que a vegades no podem dir des d’un escenari, ho direm des d'una murga, una chirigota o un judici de Carnestoltes, disfressats d'animals o de fantasmes. La metàfora teatral és l'escut perfecte: "No ho dic jo, ho diu el meu personatge!".
Aquí és on el teatre i el Carnaval entren en el debat modern més picant. Avui dia, amb la pell tan fina que tenim, la relació és més tensa que mai. On acaba la sàtira i on comença l'ofensa? El Carnaval, igual que el teatre d'avantguarda, té la missió d'incomodar. Si un espectacle de Carnaval no fa que algú s'indigni o obri un debat al bar l'endemà, és que ha fallat com a obra d'art.
L'art de carrer ens obliga a mirar el que no volem veure, però ho fa amb el filtre de la riallada. És una teràpia de xoc, riem del que ens fa por: la mort, la crisi, la vellesa, per poder sobreviure-hi.
Per això el final és tan potent, la foguera, el moment on ens traiem la màscara i ens adonem que, malauradament, l'endemà hem de tornar a fer el paper de 'ciutadà exemplar' i començar el camí de la penitència.