He demanat permís per desfogar-me perquè estic enormement trastornat. Crec que no hauria de ser així perquè no és cap novetat ni cap sorpresa, però dec tenir quelcom d’infantil i em resta la capacitat d’indignar-me per coses que passen hi han passat. La meva pell deu ser molt fina i avui estic que salto.
No pretenc tenir raó. És més, resulta impossible qui té raó perquè tots anem carregats d’un munt de prejudicis, conscients i inconscients, que fan que literalment la nostra llibertat no sigui més que una paraula. Beneïts siguin els que sense faltar a la veritat defensen noblement les seves creences i les seves tesis.
Et manifesto que no soc polític, em sento humanista, germà de tota persona que té els peus en aquesta terra turmentada, sigui de la Xina, el Japó o del Rayo Vallecano.
Tots naveguem a la mateixa nau, tots tenim el mateix origen i el mateix destí. Si surto amb la directa és per treure’m la pressió que m’ofega i que amenaça la meva salut. He llegit un informe del relator de les Nacions Unides, Philip Alstom, que ha passat uns mesos per vàries comunitats d’Espanya per estudiar el nivell de pobresa i les seves conclusions són esfereïdores.
Espanya, diu ell, en teoria és un país ric però la realitat comprovada amb els seus propis ulls és diferent. Ens parla dels barris pobres en els quals viu la gent “en una pobresa generalitzada, amb un alt nivell d’atur i deplorables sistemes educatius segregats i anacrònics i una crisi de l’habitatge de proporcions inquietants”, i afegeix que en molts casos la situació és pitjor que als camps de refugiats. El patiment dels meus germans homes em resulta insuportable, i si és causat per persones sense ànima i cegament egoistes em posa automàticament a la banda dels quals tota persona de bé s’ha de posar: de les víctimes, dels perdedors.
Convivint amb aquestes misèries a Espanya amb el seu Madrid casa y corte, rutilant amb els seus palaus, els seus reis i princeses i els seus polítics que es traslladen a luxoses limusines i freqüenten els nombrosos restaurants de luxe en els quals no paguen perquè al final la factura va a càrrec dels pobres. Com diu un famós economista, són tots plegats una “elit” extractiva que ben poc o res produeix i que s’enriqueix a costa de la ciutadania.
Entre els actors d’aquesta gran comèdia despunten figures com l’ínclit i cavernícola José María Aznar i la seva família cleptòmana, que ha escrit en els anals de la triste història d’aquest país l’episodi vergonyós de la venda de l’alcaldessa Botella d’un gran nombre d’habitatges ocupats per gent humil a un fons Voltor Blackstone a preus de regal. Aquesta empresa de beneficència internacional va desnonar moltes famílies, que van impugnar la venda i van guanyar el plet contra l’alcaldessa. Aquesta mare de la caritat, Sor Ana Botella, model de patriota, va recórrer contra la sentència i curiosament el litigi va anar a parar a les mans d’una magistrada que havia estat ministra durant la presidència del seu sant espòs. Lògicament, la justícia espanyola, sempre justa en les seves decisions, va donar raó als Aznar.
Els cleptòmans de la capital del regne ho tenen tot controlat, seguint la consigna del seu Caudillo, que ho va deixar tot atado y bien atado, i el poble, cada dia més pobre, el tenen castrado y bien castrado. Tenen lligada la judicatura i la premsa i se senten indignats quan les autoritats judicials europees rebutgen sistemàticament les seves decisions.
És molt lamentable que el Govern es dediqui a tractar temes relativament intranscendents com la visita de la vicepresidenta de Veneçuela i oblidi la seva obligació moral i humana d’atendre les necessitats imperioses d’un nombre molt alt de ciutadans. Aquí tothom mira cap a l’altra banda, els de dretes, els d’esquerres i els del mig, encara que s’autoanomenen socialistes i permeten aquestes barbaritats mentre reten pleitesía a la reialesa, de la que tenen cura amb la màxima generositat.
Com he repetit molt sovint, el meu partit, el meu somni, el meu ideal, és servir a la veritat, la justícia i defensar els humils. Fent honor als meus principis també he de dir que Catalunya no té les mans netes. Desgraciadament va caure de molt amunt i va deixar de ser honorable en Jordi Pujol. La seva conducta és inexcusable i una veritable vergonya; no només va ser ell, van ser una colla de polítics com Albareda que es van aprofitar descaradament de les seves posicions per fer-se ric. No obstant això crec que la corrupció a Catalunya en xifres absolutes és una petita fracció del gran pastel espanyol. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.
Aquestes són les paraules desesperades que escric per als que no poden escriure, per als que no tenen veu, per als que pateixen, per als que veuen els seus fills morir per manca d’atenció ni un habitatge digne per viure.
Acabo manifestant la meva gran indignació davant d’aquest gran teatre de la mentida, de l’egoisme i la manca d’humanitat. Com diu Raimon “jo no soc de eixe món”. Eixe món em fa fàstic.
No anem bé amic, no anem bé. Pensa que a la llarga els que veuran el sol de la justícia seran aquells que estiguin al costat de les víctimes, són els que podran anar a dormir amb la consciència tranquil·la.
Tu, a nivell individual, poc podràs fer, però sigues la gota d’aigua del riu de la compassió, i al teu voltant sigues fidel amb els teus principis i contribueix en allò que pugui fer el món una mica millor.