Porto uns dies de molta intensitat. Es nota que s’apropa la primavera, que el moviment que pren empenta ara serà llarg i ens portarà, sense que ens n’adonem, gairebé a l’estiu. Feina aquí i allà, presentacions, col·laboracions, viatges per mirar el sostre de teatres que hem d’habitar, moto amunt i avall per arribar a totes les reunions i foteses de la producció que el mes de març sempre porta. Fa un any just, per aquestes dates, que començàvem els assajos d’Abrakadabra. El cicle sense fi. Molt bonic, això del teatre.
Però de sobte, en un moment de pausa, d’esperar que un tècnic porti una escala o un cable o que arribi la funció, algú diu: “Ei, heu vist això de l’Iran?”. Ni idea de què em parla. Hem passat la setmana del 8M també. L'eco del “No a la guerra”, els bombardeigs, els conflictes que ens sobrepassen. I jo, allà, assegut a la foscor d’una sala de teatre, preocupat per il·luminar un racó imperceptible.
És veritat que no podem deixar de fer les nostres vides, que tenim conflictes domèstics més a prop i que, malauradament, no podem fer-nos càrrec de tot. Tampoc és la nostra feina. De vegades, quan tinc un alumne, un actor o una actriu amb un problema que sembla greu, em ve al cap el mateix pensament: no morirà ningú, no estem operant a cor obert, només fem teatre. Serveix per tranquil·litzar la persona de torn que volia fer esclatar el món perquè no trobava el personatge, i sovint per autoenganyar-me i treure ferro al possible problema.
Perquè sí que és important. De fet, també puc parafrasejar Peter Brook: penso que quan el teatre és necessari, no hi ha res més necessari. Per ajudar, per mirar, per transmetre i donar pau. Evidentment, no acabarem amb el conflicte a l’Orient fent teatre a Andorra. Evidentment, no acabarà la guerra a Ucraïna perquè fem una funció a La Feréstec. Però durant aquella hora, si ens fem imprescindibles, serem necessaris per entrar en l’estat que necessitem d’escolta, de compromís, de comunió.
La definició que més m’agrada de teatre és “l’energia que sorgeix entre qui actua i qui mira”. Sí, potser molta gent pensa que els titellaires, els comediants, no fem res de bo pel món, i que faríem millor aprofitant el temps tal com està el pati. Cert. Però no tenim aquesta pretensió de distància; tenim l’objectiu de la proximitat. No podem canviar la visió d’algú que prem un botó nuclear a milers de quilòmetres, però sí que podem canviar la de l’espectador que, a pocs metres de nosaltres, ens confia la necessitat de sortir millor. De trobar els espais que puguin brindar, des de la comèdia més superficial que ens fa riure i omplir l’ànima, fins al drama més reflexiu que ens deixa pòsit un parell de dies per preguntar-nos a nosaltres mateixos què passaria si féssim un canvi.
Anem al teatre, anem a canviar el món.
