La unitat de mesura de la mandra és el telefilm. És el millor remei contra la ressaca a banda de la pasta amb espiral amb tonyina, i el seu efecte és absolutament balsàmic, de fascinant retroalimentació per dormir una estona havent dinat. No te’n pots desfer encara que sàpigues que el resultat serà tan decebedor com el que li ha passat al Barça de bàsquet amb Bartzokas d’entrenador. 
La majoria venen d’una factoria d’embotits audiovisuals d’Alemanya amb marits infidels, esposes abnegades, amants idealitzats i títols poc imaginatius com els perpetrats per Dream Hotel. Si la protagonista té 17 anys serà Embarassada als 17, Desapareguda als 17 o Segrestada als 17. Aquestes produccions han anat desplaçant de la graella televisiva les nord-americanes de marits psicòpates i cases encantades. Tots inclouen en els seus títols adjectius com letal, apocalíptic, mortal o qualsevol frase extreta d’un informatiu presentat per Pedro Piqueras com Vides amagades o Falsa amistat.
El desenllaç és més previsible que els problemes del Futbol Club Andorra per començar la temporada. Un dels temes que més sovintegen és el d’una persona turmentada que fuig del seu passat i troba l’amor en un poblet perdut d’Oklahoma mentre el seu marit la persegueix amb una ranxera i la mateixa motoserra de la Matança de Texas al seient del costat. També tenen molta sortida les pel·lícules amb taurons. De fet ja n’hi ha un que governa, des de l’any passat, els Estats Units. 
El catàleg es completa amb catàstrofes naturals, famílies tan desestructurades com una truita de Ferran Adrià i al·lucinants mutacions d’animals fabricats amb Paint i pintats com un àlbum de colors de l’Editorial Océano. Tot és mil·limètricament estàndard, sobretot en les produccions alemanyes, que són històries sense canalla petita, problemes econòmics i de treball: gent guapa i rica vivint fascinants aventures amoroses. I això sembla que agrada a la resta de la gent, que som majoria, no tan guapa, molt menys rica i que no viu aventures fascinants.
A Espanya, cada cap de setmana cinc milions de teleespectadors es reparteixen, el dissabte i el diumenge a la tarda, entre les propostes de crims, venjances, taurons a Venècia i glaciacions letals. Si el telefilm comença amb un pla aeri d’un turó és alemany, si tothom sembla conèixer-se però no reconeix a ningú és canadenc, si sent una gran sensació de misteri encara que no estigui passant res és britànic, si hi surt Paz Vega és una coproducció europea, si no mor ningú abans del primer tall publicitari, no és un telefilm.
Si a la primera seqüència algú tus, som davant d’una pandèmia universal; si una família compra una casa per un preu molt baix és que està embruixada i els perills són directament proporcionals al nombre de veïns ancians i sense telèfon que viuen en 100 quilòmetres a la rodona; i si un meteorit es dirigeix a tota velocitat cap a la terra només serà detectat per un vell trastocat o per un marginat de la comunitat científica. Això et facilita molt les coses perquè, encara que no arribis al final, ja saps com acabarà.