“Teléfono... Mi casa”

Sempre m’he demanat com reaccionaria la humanitat davant de la notícia que hi ha vida intel·ligent en algun lloc de l’univers. A part de la nostra, és clar. I considerant que la vida humana n’és, d’intel·ligent, perquè algun cop es podria posar en dubte. Ironies a part, què faria la nostra espècie en enfrontar-se a aquest esdeveniment cara a cara? Un fet d’aquesta envergadura tindria unes conseqüències imprevisibles, ja que mai ens hem trobat en aquesta situació. Trobar-nos-hi canviaria, segur, la percepció etnocentrista de la realitat i ens abocaria a una de nova plena d’incerteses.

El que és evident és que l’home sempre ha volgut saber la veritat amb relació a aquest tema. Ara fa uns 40 anys es van enviar a viatjar per l’espai un parell de sondes, les Voyager 1 i 2, amb àudios que contenen salutacions en 55 llengües del món, sorolls de diferents animals, músiques de diferents cultures… i també uns gràfics amb les nostres unitats de mesura terrestres, ja que tothom estaria d’acord que les matemàtiques són el llenguatge universal.

També contenen una espècie de mapa en el qual situa la Terra al sistema solar i a la Via Làctia, un mapa que convida a venir a veure’ns, vaja. Aquestes sondes es trobarien ja a uns 18.000 milions de quilòmetres de la Terra i seguirien allunyant-se fins que algú les intercepti. Si alguna civilització llunyana ho ha fet ja, encara no ens ha contestat o la contesta està fent el camí invers. Paciència. També el programa SETI, dotat de radiotelescopis repartits pel planeta, treballa a la recerca de vida extraterrestre intel·ligent des de fa anys. Però res de res, tampoc.

Hollywood també ha contribuït a fomentar l’interès per aquest tema amb pel·lícules com la mítica ET, Contact o Independence Day, entre moltes altres. La primera ens presentava un ésser entranyable d’un altre planeta, la segona ens confrontava a una visió més científico-religiosa de la cosa i la tercera exposava la humanitat a uns éssers intel·ligents amb males puces que tenien una tecnologia molt més avançada que la nostra. Totes elles ben diferents però amb un punt comú: l’anàlisi de la reacció de l’home enfront de la que segurament seria la notícia més impactant que podria rebre la nostra espècie.

Però tornem a aspectes més científics. Si algun dia algú es posa en contacte amb nosaltres, sigui de manera presencial, sigui de manera indirecta, el que és segur és que es tractarà d’una civilització més avançada que la nostra o amb característiques físiques, de vida, diferents, més resistents que les nostres. I això podria ser perillós o útil per a nosaltres, depenent de si arriben enfadats o no.

Penseu que per sortir del sistema solar, amb la tecnologia actual de la qual disposa la humanitat, un científic degudament format i preparat de 30 anys d’edat tardaria una vintena d’anys. Si hi sumem una vintena més per tornar a la Terra, ja en són 70, els que té. Tornaria amb notícies del descobriment de vida intel·ligent a condició que la trobés, amb sort, als voltants de Plutó. I ja ha demostrat que no hi ha vida en aquell veïnat. Per tant, anar, descobrir i tornar a casa superaria en anys l’esperança de vida de la nostra espècie. Així, si un dia veiem aterrar un objecte volador no identificat, o bé saben volar més ràpid o bé són d’una espècie suïcida que tant els fa no tornar a casa.

Però posem-nos en la situació de descoberta d’un missatge provinent d’un planeta del sistema de l’estrella Alfa Centauri, que és la més pròxima a la nostra, el Sol, a uns 4 anys llum. Imaginem que els nostres radiotelescopis capten senyals que provenen, forçosament, d’algun tipus de vida intel·ligent. Com reaccionaria el món? Estupefacció, xoc, admiració, por, esperança, curiositat, humilitat, expectació, bel·ligerància… No ho sabem fins que ens hi trobem. Pel que fa a mi, seria una experiència profundament intensa.

Sempre he cregut en la vida extraterrestre, o dit una mica menys pueril, sempre he pensat que no estem sols en l’univers. Que seria d’una supèrbia humana increïble pensar-ho. Per què hauríem d’estar sols? Per què només existiria la nostra forma de vida o planetes amb les mateixes característiques que la Terra? La nostra galàxia té, segons els científics, cent mil milions de planetes. Multipliquem-los ara per una quantitat ingent de galàxies…

Com podem creure que només existim nosaltres? Seria d’una simplicitat, d’una prepotència i d’una ignorància flagrants! A més, si l’univers és realment infinit i de veritat estem sols… quant d’espai desaprofitat, oi?