Teletreball i esclavisme

En plena vigència del teletreball per decret, no es coneixen dades concretes del seu compliment. A jutjar per la densitat del trànsit, poca diferència es percep respecte de l’habitual, més enllà del respir que la setmana passada van proporcionar les vacances escolars. És clar que no tothom pot teletreballar, ni de lluny. Quanta gent ho pot fer? Un terç dels assalariats? Un u per cent dels patrons de la petita i mitjana empresa? Sigui com sigui, si amb les mesures dictades pel Govern s’ha aconseguit que teletreballi un cinc o un deu per cent, val més això que res, dirà, sempre positiu, el ministre Martínez Benazet.
El teletreball ha existit sempre. Fa cent anys ho proclamava el cuplet: “...quan a entregar la feina vaig i vinc / i sento la campana del tramvia / quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc, / és el tramvia!”. El personatge interpretat per Raquel Meller era una de tantes “dones de classe baixa”, per dir-ho a la manera de Maria-Mercè Marçal, que cosien a casa. Als anys cinquanta, a Barcelona, la meva àvia feia traus amb una ja llavors vella màquina Singer, la meva mare cosia braguers per a la casa Hernius (alguns, per cert, amb la ferramenta d’or massís a guisa de guardiola per a nous rics i estraperlistes de postguerra), i una tieta soltera recosia barnilles de paraigües. Tot això comportava anades i vingudes amb grans embalums a traslladar els quals ajudava el nen que era jo. Més d’un cop, després d’haver entregat la feina i d’haver-la cobrat, la meva mare anava a la Boqueria a comprar sense haver d’esperar que el dissabte al migdia arribés el pare amb el sobre de la setmanada.

Amb el boom dels ordinadors, el teletreball va tenir una expansió inopinada. Jo en tinc una llarga experiència com a corrector de textos per a editorials, un ofici que ja practicava des de casa abans d’adquirir el meu primer IBM de pantalla verda. Malgrat les lluentors de la pantalleta i la modernor miraculosa de la codificació binària, el teletreball clàssic continua sent avui un model de treball “matat”, amb totes les despeses a càrrec del treballador (lloc de feina, maquinària, Seguretat Social), sense dret a vacances pagades, i tot a canvi d’una retribució de pura explotació esclavista. Qui s’ha acollit algun cop al teletreball clàssic sap que econòmicament només se’n pot sortir si dedica a la feina, quan n’hi ha, almenys el doble d’hores que un treballador contractat.

El teletreball clàssic no desapareixerà, ja que per a l’empresariat és una vàlvula reguladora dels fluxos de feina, una manera de reduir les partides de nòmines i de dotació de llocs de treball i, molt sovint, una solució per fer circular diner negre. Però el teletreball que es practica ara, fet per treballadors amb contracte, és un perillós banc de proves que podria venir a empitjorar en el futur les condicions de treball d’una gran massa de població. El capital no deixa mai res per verd per aconseguir el lucre, i l’ocasió fa el lladre. Un altre dia en parlarem.