El col·lapse monumental que hi va haver durant el temporal de la setmana passada encara cueja. A Alguns els sorprèn que es formin llargues cues de vehicles i que el caos regni per unes hores per una simple tempesta de neu, aquesta vegada no tan inesperada. A mi, la veritat, és que ja no em crida l’atenció i ho veig com una cosa consubstancial a la pròpia idiosincràsia d’Andorra. Serà que ja ho he vist moltes vegades i s’ha convertit en una cosa molt comuna. Des de ja fa molts anys que tots, usuaris i responsables polítics, entonen el mea culpa després que es constati que, com a país dels Pirineus que som, potser no hem estat a l’altura de les circumstàncies. Que si els conductors no portaven els equipaments especials, que si la gent s’havia d’aixecar més d’hora per arribar als seus llocs de treball, que si s’havien de posar màquines llevaneu als punts més conflictius... El cert, però, és que als pocs dies tot s’oblida fins que arriba una situació similar, i tot seguit ens prometem de nou que aquesta serà l’última vegada en què s’imposarà la imprevisió. Jo ja veig aquest caos passatger –com dic– com una cosa consubstancial al país, igual que ho són també, per exemple, les llargues cues de turistes per entrar al país, que pel que es constata també són insolucionables. Segurament, que els turistes assidus d’Andorra fins i tot trobarien a faltar les llargues esperes si finalment fossin erradicades. Ja saben, així doncs, no s’entestin a canviar la trista realitat que els hagi pogut tocar viure per unes hores i gaudeixin de la neu, de les cues... Canviar les coses com sempre han estat és, pel que es veu, molt difícil.
