El món s’ha tornat boig. Des de la pandèmia de la Covid-19, de la qual se suposava que havíem d’aprendre alguna cosa més a part de tenir el rebost ple de paper higiènic, els conflictes armats no han fet sinó créixer. Sembla que, lluny de reflexionar sobre la fragilitat de la vida i la necessitat de cooperar entre països, una part del món ha optat per continuar alimentant les tensions i les rivalitats que, històricament, han provocat tant de patiment.
No en vam tenir prou d’afrontar tots plegats una crisi de salut global. Una crisi que, no ho oblidem, ens va fer treballar en equip per distribuir mascaretes i vacunes, que va despertar la solidaritat i l’empatia en molts de nosaltres, però que també va veure néixer persones oportunistes i de poca moralitat que van aprofitar el moment per omplir-se les butxaques. Enmig del caos i de la incertesa, es van veure gestos d’una gran generositat, però també actituds que demostraven fins a quin punt alguns són capaços de prioritzar l’interès personal per damunt del bé comú.
Fos com fos, la pandèmia ens va unir, ens va fer més forts i va demostrar que la humanitat pot superar gairebé qualsevol cosa quan treballa amb un objectiu compartit. Una vegada superada la Covid-19, però, sembla que molts països hagin oblidat que el SARS-CoV-2 no discriminava entre russos i ucraïnesos, ni entre israelians i palestins, ni entre estatunidencs i europeus. Molts d’ells s'han oblidat que tots som persones, que sentim les mateixes emocions, que tenim família, il·lusions, pors i projectes i que, per damunt de tot, formem part de la mateixa espècie. Una espècie que, a ulls de la resta d’éssers que poblen el planeta Terra, probablement provocaria rebuig i vergonya aliena si aquests posseïssin un mínim d’intel·ligència racional comparable a la nostra.
Malgrat aquesta suposada intel·ligència de la qual ens sentim tan orgullosos de ser els únics a posseir, l’ésser humà oblida ràpid i, com sàviament diuen, ensopega amb la mateixa pedra una vegada i una altra. No en vam tenir prou amb la Primera Guerra Mundial; vam haver de buscar més excuses per originar-ne una segona, i ara sembla que els dirigents de molts països frisin per celebrar-ne una tercera. Perquè no ens enganyem: ells viuen com a reis, estan protegits de qualsevol mal i es limiten a contemplar la destrucció que provoquen les seves decisions com si fossin déus jugant a escacs i sacrificant peces sense la més remota consciència del patiment real que hi ha darrere de cada moviment.
Ara mateix tenim en actiu la guerra de Rússia contra Ucraïna, Israel contra Gaza, Israel i els Estats Units contra l’Iran –el conflicte més recent– i molts altres enfrontaments armats més localitzats i no tan coneguts, però que estan provocant milers de morts a l’Àfrica i a l’Àsia. Són conflictes que sovint ocupen només unes línies als informatius, però que per a les persones que els pateixen representen la destrucció absoluta de les seves vides. I, mentrestant, als qui habiten en països pacífics els pressionen per prendre partit, escalant la tensió global i alimentant ressentiments entre nacions.
No sé què en penseu de tot això, no sé si creieu que som a les portes d’una tercera apocalipsi, però el que sí que sé és que hauríem de valorar, més que mai, tot el que tenim i que sovint donem per fet. Les comoditats de què gaudim, les petites coses del dia a dia a les quals gairebé no donem importància, les ha perdut molta gent arreu del món. Hem de sentir-nos afortunats de conservar-les i de poder viure amb una normalitat que, per a milions de persones, s’ha convertit en un luxe inabastable. De fet, a mi em passa que, des de fa unes setmanes, cada vegada que em dutxo aprecio l’aigua calenta i el sabó com no ho havia fet mai. Cuino amb més consciència, assaboreixo el que menjo amb més gratitud i surto a passejar agraint la seguretat i la confiança de viure en un lloc on sé que no em caurà un míssil a sobre ni que em metrallaran a bales si surto a comprar. Potser és en aquests petits gestos quotidians on es troba el veritable valor de la pau.