En l’època en què vivim hi ha un gregarisme que porta moltes persones a apletar-se en ramats.
Es nota una manca d’iniciativa i de criteri que fa que la lucidesa vagi escassa i la llibertat, de retruc, esdevingui més costosa. És el món de les xarxes socials on els covards dicten sentències des de l’anonimat.
Mentrestant no sembla que siguem conscients del cul-de-sac polític en el qual el país s’està abocant.
La ciutadania té ganes, després de quinze anys de governs de DA, que hi hagi una alternança en la gestió del país però, de moment, ningú no ha pogut estructurar una alternativa sòlida i creïble. I tampoc se sap a un any de les properes eleccions generals, com, de quina manera i amb qui al capdavant, es vol presentar l’actual majoria del Consell General davant els electors l’any vinent.
El país es troba sense una perspectiva de compromisos útils, i així no hi ha possibilitat de les reformes que Andorra necessita.
Sap greu haver d’arribar a la conclusió que Andorra es troba sense partits polítics amb credibilitat ni disposa tampoc de forces sindicals reconegudes per la seva representativitat. El país està, a més, en risc de curtcircuits polítics que poden amenaçar la pau social.
Tot plegat s’afegeix a l’angoixa objectiva dels nostres conciutadans davant l’augment del cost de la vida, la manca d’habitatge a preu assequible, el desmanegament de l’administració pública i dels serveis públics, sense que puguin trobar cap sortida política que els permeti tenir l’esperança en un futur millor.
El sistema està esbufegat i s’està ensorrant el paisatge polític.
Caldria retornar a l’ètica de la responsabilitat per redreçar la situació.
Però, dissortadament, hi ha actors polítics que prefereixen fingir una santedat o perfecció moral que no tenen.
Quan els polítics que s’enfronten al Consell General tenen com a aspiració principal que els defectes dels seus adversaris es perpetuïn, el sistema es bloqueja i el país s’enfonsa perquè tot s’estira cap avall.
Sembla que estiguéssim en un joc de rol en el qual el càlcul és a tot arreu i la sinceritat totalment absent. És el temps de fer semblar. En aquest context els més cínics són els que guanyen, sobretot si no han governat mai i que el benefici del dubte els pot afavorir encara.
Només una confiança renovada en una opció transversal pot constituir un dic sòlid front a l’empenta dels extremismes.
Però per bastir aquest dic amb solidesa cal la participació de voluntats desinteressades, que descartin el tacticisme polític dels que només busquen fer semblar que són el que no són i donin prioritat a l’interès superior de la nació andorrana.
Caldria, per això, que els que tant volen ser-hi es posessin en risc, acceptant fer política amb abnegació i coratge.
Caldria, per això, que s’adonessin que el que es necessita és una gran ambició pel país.
És urgent crear les condicions d’un reagrupament al més ampli possible, entorn d’un projecte responsable i creïble.
És necessari articular una agregació, que no ha de ser tant de partits com de bones voluntats, buscant una majoria social que pugui fer néixer una majoria política transversal.
En un context complicat, internacionalment i internament, s’ha de trobar la manera de formular la millor proposta, amb visió, expertesa i profunditat.
Hauríem doncs de crear les condicions d’una àmplia convergència reformista per redreçar el país.
Convé aplicar polítiques actives per reduir la desigualtat creixent, actuant sobre l’anomenada “distribució bàsica”, salari mínim i els salaris baixos, i sobre la posterior “redistribució” associada al salari social (educació, sanitat, dependència, polítiques socials) i al salari diferit, que són les pensions.
Al costat d’això també cal una actuació urgent contra la pobresa.
S’hauran de fer reformes que s’han aparcat durant els darrers quinze anys.
És l’hora de la política, però d’una altra política.