Estiuet. Platja. Sorra entre els dits dels peus. Moltes passades de crema solar. Menjar síndria tallada de casa. Ai, no. El meu estiu es pot resumir en agafar l’autobús, venir a la redacció, cobrir els actes del dia i escriure la notícia, o la crònica que toqui. No em puc queixar, fa poc temps que treballo a l’empresa i encara no he generat dies de vacances. Però... que n’és de maco somiar.
N’hi haurà que ja les deuen gaudir, les seves vacances, però jo em vull recordar de totes aquelles persones que, com jo, passaran l’estiu a la redacció, o a l’oficina, o a la botiga, o al restaurant. N’hi haurà que ho faran perquè els ha passat com a mi, que encara no han acumulat dies. Però també passarà una altra cosa, que aniran tan ofegats que no es podran permetre el luxe de sortir del país. Com a molt a la Seu. Però res de platgeta i perdre de vista uns quants dies les muntanyes que ens envolten. Les vacances són un luxe o una necessitat? Descansar de la feina és un dret laboral, però fer el que estrictament es considera vacances d’estiu... Això de marxar al poble, o de reservar un hotel amb pensió completa, o, fins i tot marxar a l’altra punta del món. Això es pot considerar una necessitat? Jo aposto fermament que sí, que és una necessitat. Que igual que les cases es ventilen, nosaltres també hem de respirar nous aires canviant d’ambient. Perquè sempre va bé olorar fragàncies noves, veure paisatges que no formen part de la teva rutina i estar ben lluny de la feina i de l’estrès que ens pugui ocasionar.
Mentrestant, jo seguiré davant de l’ordinador, escrivint notícies, cròniques i reportatges. I articles, que estic descobrint que no em disgusta fer-los.
