Ja ho deia Bob Dylan fa més de mig segle: els temps estan canviant. I ho deia també Chaplin, ni més ni menys que el 1936, en la memorable pel·lícula Temps moderns, en què satiritzava la maquinització, la producció en sèrie i el treballador robot. Des de llavors, els temps no han parat de canviar i la revolució industrial ha estat seguida per la revolució digital, i el treballador robot per l’home robot. Per a bé i per a mal. I si, com diu l’aforisme periodístic, els columnistes de premsa destrien el gra de la palla i acaben publicant la palla –perquè se la mengin els rucs que els critiquen, naturalment– bo serà que, avui que no tinc res més a dir, perquè parlar de la Covid ja seria un abús, faci una teòrica sobre alguns aspectes dels temps moderns, que són, també, temps de carrincloneria i de llana al clatell. Res de nou sota el sol.

Ja he parlat alguna vegada de l’afició de les grans i petites empreses privades (i a casa nostra de les estacions d’esquí) a utilitzar l’anglès de punxadiscos per batejar ofertes comercials i turístiques allà on la gent s’entén en llengües que no són l’anglès, per a delectació i gaubança de tants clatell-llanuts que hi troben la quinta essència de la modernor.

Avui destacaré un altre càstig a la ciutadania, propiciat per la modernitat tecnològica: el dels telèfons automàtics d’algunes grans empreses i departaments oficials que, potser pensant que el client no té altra feina que deixar-se tocar els virolets, engeguen, a través d’una veu prèviament enregistrada, un enfilall d’opcions seleccionadores amb els “cliqui 1” i “cliqui 2” de rigor, per arribar molt sovint a cap lloc, perquè qui finalment et contesta no sap pas més que tu en la matèria, o bé perquè no et contesta ningú, ja que, diu la veu enllaunada, “en aquest moment no us podem atendre”. O bé perquè el lloc on truques depèn del Govern espanyol i quan en l’última pregunta t’inviten a triar la llengua en què vols ser atès, has triat “en catalán” (o “en valenciano”!) i mai, mai apareix ningú. I el tediós camí de la trucada moderna s’allarga uns minuts malaguanyats més, en alguns casos, com vaig descobrir l’altre dia, quan obliguen l’interlocutor a passar prèviament per una cosa tan inútil com és una enquesta de satisfacció.

Una altra plaga és tractar de tu els clients, o els clients potencials, en la publicitat de reclam o en les comunicacions per escrit. És una pràctica que ofèn les ments lliures perquè, lluny de “fer modern” o de “fer jove”, comporta una càrrega de prepotència, de menyspreu i d’idiotització de la plebs. I també de vulgaritat: no dubto gens ni mica que el distingit doctor Hannibal Lecter desitjaria cruspir-se amb samfaina el cervellet del president del Consell d’Administració d’aquella entitat bancària de la qual és client i que li proposa, en un cartell a la porta de la seva oficina de la Seu d’Urgell: “Emporta’t fins a 500 euros en una targeta regal”. I precisament pel tractament de tu.