M’encantaria poder fer un munt de coses... però no tinc temps.

Us sona aquesta frase? Segur que al llarg de la vostra vida l’heu pronunciat més d’una vegada. Centenars de vegades, m’atreviria a imaginar. I això, probablement, només l’últim any. És un mal costum que té molta gent i que, a més de no ser veritat la major part de les vegades, ens instal·la en certa zona de confort.

Per què? Doncs perquè és més fàcil donar la culpa al temps que intentar analitzar una mica millor aquesta suposada falta de temps. I com podeu veure, sobre aquesta frase parlo en tercera persona perquè ja fa molt d’aquest mateix temps, que la vaig fulminar del meu vocabulari quotidià.

Els dies tenen les mateixes 24 hores per a tothom. La qüestió no és aquesta, sinó el que fem amb aquestes hores. Independentment de quina classe d’ocupació tinguem, de quants fills componguin la nostra família, l’estat de salut que posseïm, la quantitat d’hores que dormim, etc. El temps no pot ser una excusa si volem fer alguna cosa. Per què? Perquè senzillament no ho és en la majoria dels casos.

Si no em creieu, analitzem-ho junts. Esteu absolutament segurs que no podeu robar una hora de son al vostre dia, encara que sigui... no sé... dues vegades a la setmana? Esteu segurs que no perdeu molt d’aquest temps, que creieu que no teniu, navegant sense rumb per les xarxes socials? Si la resposta és sí, i gairebé ho dono per descomptat, el problema és un altre. I sabeu quin és? Que ens resistim a acceptar que no podem fer moltes coses que voldríem perquè prioritzem. I aquí és on ens costa canviar la manera en la qual veiem els nostres problemes. Perquè si acceptem que prioritzem, la responsabilitat és nostra. I això potser ja no ens agrada tant. Però és la clau.

No hi ha màgia. Els dies continuaran tenint 24 hores, l’única cosa que podem fer és decidir de quina manera les invertim. Perquè aquest és el truc: sentir que les invertim i no que les gastem. Ja començo a semblar un llibre d’autoajuda, però us puc assegurar que funciona. Em va costar uns quants anys de teràpia entendre-ho, però ara ho experimento cada dia. I sí, per descomptat que em tiro moltes hores al sofà sense fer res, però quan això passa, és per elecció pròpia. No dono les culpes a ningú més.

M’oblidava de l’últim condiment: disciplina. És el major dels secrets. Res s’aconsegueix sense disciplina, perquè tot s’acaba transformant en un hàbit si tenim disciplina. I la tenim, el que passa és que moltes vegades, massa, utilitzem aquesta disciplina de manera negativa i transformem el nostre comportament en hàbits que ens perjudiquen. A això li diem vici.

El temps no sobra, és cert. I més amb el ritme de vida que portem. Però també és veritat que, si realment volem, tampoc falta. Només es tracta de fer una cosa petita cada dia, i això, multiplicat per 365, us asseguro que ens acaba canviant la vida.