Ja ha passat el cap de setmana del Pride. En veure les imatges a les televisions sempre m’havia sorprès l’extravagància de l’exhibició estrafolària d’homes i dones mostrant els seus cossos pocs abrigats, gairebé nus o amb vestimentes estrambòtiques, un conjunt un mica provocatiu. Hom s’habitua a tot i ja no em sorprèn gran cosa, i tampoc les rues de carrosses d’aquesta mena. 
És ben legítim que lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i altres vulguin no ser discriminats i així puguin sentir-se plenament integrats en una societat que ara, massa sovint encara, els arracona o menysté. M’irrita i m’indignen opinions expressades envers aquests col·lectius i actituds poc dignes; només fan que ferir els sentiments d’éssers humans titllats de “diferents” i deixats al marge, tot fomentant la segregació en forma d’homofòbia i transfòbia, creant aversió per allò que hom no comprèn ni vol entendre. 
Arreu del món es reprimeix qualsevol mostra d’estimació, d’amistat profunda i de predilecció que trenqui les normes d’usatges ancestrals sense cap mena de raciocini ni de lògica. I tant és així que, en dotze països la “desviació” és castigada amb pena de mort. Bons exemples de bestialitat i salvatgisme de societats que no evolucionen i prefereixen reprimir i dominar els individus, imposant-los normes i actituds contràries al pur raciocini i en contra de la intel·ligència.
L’any 1637, el filòsof René Descartes, en el seu Discours de la méthode, ja plantejava l’element fonamental del racionalisme occidental, concentrat en tres mots: Cogito ergo sum (Je pense, donc je suis). Veient el que veiem no podem pas estar satisfets del progrés de l’esperit ni de l’evolució de la “raça humana”, al contrari. Bona part de la humanitat encara viu a les cavernes, amb un notori endarreriment mental.
No hi espatllen res, tampoc, els representants de l’església catòlica, des del més insignificant capellà fins a la més alta prelatura pontifícia. Per quins set sous s’entesten a criminalitzar l’homosexualitat aferrissadament? Podrien dedicar tota l’energia malgastada a reprimir i posar fi als abusos comesos per sacerdots i prelats, majoritàriament patits per jovenets. Pràctiques sexuals combatudes per una banda i practicades assíduament, sense vergonya, per l’altra. Quines contradiccions tan flagrants!
Què en sabem de la sexualitat d’aquell xicot, nascut a Betlem de Judà, que van batejar amb el nom de Manel i que en els evangelis anomenaven Jesús? També va ser bel·ligerant amb els homes i dones “diferents”? No em puc creure que el “fill de Déu” a la Terra perdés el temps en qüestions com aqueixa, mentre la seva missió era portar, divulgar la veu de Jehovà o de Jahvè. Jesús predicava la paraula de Nostre Senyor tot dient: “Déu és amor”. Doncs, en aquest context, “l’amor” brilla per la seva absència...
En una entrevista, el famós i excel·lent actor Kirk Douglas, també bona persona i assenyat, va declarar: “Els animals són més humans que les persones”. Una asseveració encertada, que ens hauria de fer reflexionar.
Que dos persones del mateix sexe se sentin atretes o seduïdes sentimentalment, romànticament, sexualment, emocionalment o afectivament, no hauria d’estranyar ningú. És llei de vida, senzillament; oposar-s’hi, és contravenir evidències i demostrar poca lucidesa o manca de cultura, perquè la ignorància causa molts mals i ha creat i produït grans desgràcies al llarg de la història.
Si sabem assumir que cadascú és com és, sense més consideracions, amb les nostres qualitats i defectes, arribarem a ser més feliços. Llavors sí que podrem enorgullir-nos de ser persones, societat i país gay-friendly; això seria progrés vertader, tenint en compte que l’amor no té sexe. 
La Declaració Universal dels Drets de l’Home no distingeix ni discrimina; ens posa a tots en peu d’igualtat, i contràriament, agermana i ens garanteix unes llibertats irrenunciables.
When I grew up and fell in love, I asked my sweetheart what lies ahead, Will we have rainbows, day after day, Here’s what my sweetheart said. Que será, será, whatever will be, will be. Traducció lliure: Quan vaig créixer i em vaig enamorar, vaig preguntar-li al meu amor què havia de venir, “tindrem arcs de sant Martí dia rere dia”, això és el que em va dir el meu amor. El que serà, serà.
En record de l’actriu Doris Day, que tant ens va endolcir les tardes de cine.