“Però la fama costa i aquí és on començareu a pagar. Amb suor”. Amb aquestes paraules s’inauguraven cada diumenge de 1983 a 1986, a les quatre de la tarda, els episodis de Fama. Les proferia amb cara de pocs amics la senyoreta Lydia, instructora de dansa a la New York City High School for the Performing Arts, als acollonits alumnes. Ningú posa en dubte les seves habilitats docents, i com a mínim està bé que fos bona profe, ja que d’empatia justejava més que Terminator.
Hi havia tot un reguitzell de joves habituals a les aules de l’institut. Un d’ells era el Leroy, probablement dels millors ballarins entre l’alumnat i que gastava una mica de mala folla. És clar, criat al Bronx o a Harlem o a algun lloc molt xungo, ell i la resta de nois negres ho tenien força complicat per triomfar a la vida, i era un pèl agre. Un tema mai tractat en una sèrie, ja ho veieu. El Danny també era un clàssic, digne representant dels italoamericans i amb grans dots per a la comèdia, però anava força de perdonavides i sempre acabava amb els morros inflats. Al capdavall, diuen els fòrums especialitzats, el que succeïa és que el Danny per dins era tot de cotonet de sucre i li feia vergonya mostrar el seu jo interior. Si hagués nascut uns anys més tard no hauria tingut problema, i és que des que va inventar-se la nova masculinitat i tots els paios ens hem desconstruït, reconstruït i estratificat, tot és més senzill gràcies a les reunions amb els nostres congèneres amb titola on podem emocionar-nos mirant Love Story. Després teníem el Bruno, un macarroni que segurament us costarà més recordar que el Danny, que no es distingia per res en particular fora, és clar, de la cabellera arrissada tipus micròfon, la timidesa patològica i el jeto de passerell i sac d’hòsties que no ho saps tu. Era una màquina al piano, això sí –alguna qualitat havia de tenir–. Calla, que quasi m’oblidava de la Lori, que ballava més o menys bé però era una virtuosa del violoncel. I de què patia, ella? Doncs mira, en un altre disseny de personatges súper trencador resulta que la pobra sentia que no encaixava al món i es refugiava en l’instrument, que és el que intentaven fer, qui més qui menys, tots els pájaros a la seva roba interior.
Direu que me’n deixo la tira, i ja em disculpareu, però n’hi ha un que no puc estalviar-me de citar: l’inoblidable professor Shorofsky. És que tan bon punt el veies amb la barba blanca d’avi de la Heidi i les ulleretes rodones, t’agafaven ganes d’abraçar-lo i petonejar-lo fins a l’extenuació. Era el favorit entre els seus deixebles, i no m’estranya: simpàtic, bonàs, afable... Per aquest motiu patia per ell, perquè estava cantat que acabaria palmant. Ah, que no? Demaneu-li-ho a Chanquete.