Aquest article el vaig començar a escriure el 7 de maig passat i l’he acabat a darrera hora, com sempre. Aclarit això:

Avui fa exactament 200 anys que un públic farcit de músics i personalitats omplia el Theater am Kärntnertor de Viena per escoltar, després de dotze anys, el retorn als escenaris de Ludwig van Beethoven. En aquell concert s’interpretaven parts de la Missa Solemnis i s’estrenava l’obra que revolucionaria el món de la música, la gran Simfonia en re m op. 125, la Novena.

L’estrena va ser un èxit aclaparador tot i el desastre. L’orquestra només va tenir dos assajos, amb un Beethoven quasi totalment sord que compartia faristol amb M. Umlauf i li indicava tempos i dinàmiques d’una orquestra a la qual quasi no sentia.

A l’entrada del nou segle Beethoven ho va passar molt malament. S’havia enfrontat a la seva pròpia mort dues vegades, en una va escriure el seu famós testament de Heiligenstadt. Va viure la mort del seu estimat germà Karl, l’intent de suïcidi del seu nebot i la mort dels seus ideals de joventut.

Beethoven, com molts joves alemanys del seu temps, era un revolucionari. Les idees de la Il·lustració, passades de lògia maçònica a lògia maçònica, havien calat fort en Ludwig. Tant, que va escriure una simfonia dedicada al seu heroi Bonaparte. Fou la tercera simfonia, que canviaria de nom i dedicatari quan s’assabentés de l’autocoronació de Napoleó. Igualtat, llibertat i fraternitat trepitjades per la desigualtat, ignorància i avarícia dels que volien mantenir l’Antic Règim com fos. La sordesa, la malaltia i la seva posició política el van condemnar a quasi desaparèixer del mapa vienès.

Tota la primera part de la simfonia la va escriure en els pitjors anys, entre l’any 1821 al 1823, i així sona. Un primer moviment amb el famós tema de l’arpegi descendent que atropella la fràgil esperança del ploraner segon tema. És tan brutal l’estat de depressió que al final del segon desenvolupament Beethoven s’enterra en una marxa fúnebre a manera de coda. L’interminable scherzo és una broma de mal gust, angoixant i repetitiu com quan caus enmig de la classe i tothom es riu de tu. El tercer és una delícia, dolç i planyívol com veure un gos llepant-se les ferides.

A finals del 1823 la cosa canvia i Beethoven torna a trobar les forces necessàries per acabar la simfonia. I la troba en dos elements, un tema musical que l’ha acompanyat sempre per parlar d’amor i alegria, i un poema de F. Schiller que va llegir d’adolescent, An die Freude (A l’alegria).

El quart moviment comença amb una tempesta trencada pels contrabaixos imitant les línies vocals del recitatiu. Al principi no ho notes, però a la segona vegada que les sents veus que els contrabaixos estan renyant l’orquestra. Llavors l’orquestra comença a citar els moviments precedents i ells van negant tot el que han sentit fins que acompanyen l’orquestra cap a la consecució d’un tema simple que es va sublimant. Beethoven regala a la humanitat el tema de l’alegria. Llavors comença una cantata meravellosa on el baix substitueix els contrabaixos i li diu a l’orquestra: “O Freunde, nicht diese Töne” (“Oh amics, no amb aquests sons”). L’alegria, espurna dels déus i filla de l’Elisi, convertirà a tots els homes en germans. Qui hagi sigut amic d’un amic i hagi conegut l’amor, que s’uneixi a la nostra aliança i qui no hagi estimat mai, que s’amagui plorant. Que tot el món s’abraci i aquí us envio un gran petó perquè us estimo a tots igual. La revolució, la lluita i la victòria dels humils. Segons l’esplèndida biografia dels Massin, el finale representa una orgia amb música turca inclosa. Se non è vero, è ben trovato.

Beethoven venç la seva desesperació personal amb una salvació col·lectiva. Tot el contrari del que estem vivint ara, on tot ens porta a l’extermini de la ciutadania a favor de l’emprenedoria individual. Potser podríem fer escoltar Beethoven a tot el neoliberalisme il·lustrat i que ens convidin a tots a una orgia dins les torres escaldenques.