El cas és que feia dies que duia el cabell massa desendreçat. Quan vaig passar per cal perruquer a demanar-li hora, em va dir que no podria ser, que marxava de vacances dues setmanes. Els primers dies vaig mirar de fer el cor fort i anar tirant. Però passada una setmana vaig caure rendit davant de l’evidència que necessitava una intervenció d’urgència i no podria esperar. Així que dimarts passat em vaig aventurar a mirar si aquella barberia, l’única que sabia que havia existit al poble, encara era oberta. Feia dies que no m’hi fixava. I la veritat és que calia fixar-s’hi molt per detectar-hi activitat: de l’exterior estant, la cortina de làmines verticals tapa pràcticament tot el local. Així que només si et plantes just davant de la porta de vidre pots esbrinar si el negoci segueix funcionant.

No havia anat mai a la barberia. No sé ben bé per què. Potser simplement per inèrcia: de ben petit em devien començar a dur a la perruqueria, així que vaig seguir anant-hi. I sí, el local era obert. Ho vaig saber a dures penes. La clau no va ser la llum interior –tan tènue que despistava– sinó les tres figures humanes que encara hi semblaven respirar. Quan vaig entrar ningú no em va saludar si no va ser alçant la vista mig segon. Tant barber com client estaven concentrats en les seves tasques. La tercera persona fullejava una revista. Hi havia tres o quatre butaques d’escai. Vaig entendre que eren els llimbs on s’esperava el torn amb la indolència requerida quan no has demanat hora ni saps quant de temps et caldrà esperar.

La llum somorta, els mobles tronats, els moviments de ballet primitiu del barber entorn del seu ídol, la conversa a mitja veu, les revistes velles, el soroll metàl·lic de les tisores, l’olor d’aigua de colònia barata, la fressa de la navalla que grata un clatell, les lleixes a mig farcir…

Mentre el barber li feia el que volia al paio que anava davant meu −l’un li havia dit rapat de màquina al quatre als costats i una mica més llarg a dalt, l’altre li va respondre que allò no s’ho podria pentinar i que el deixés fer− em vaig tornar a endinsar en l’apassionant història d’adopcions, separació i noms impronunciables de la saga Angelina-Brad.

Quan em va tocar el torn, vaig fer cinc cèntims de les meves intencions al barber. El que li vaig demanar li devia semblar força assenyat, perquè no em va dur gaire la contrària. No de paraula. Després va anar fent grosso modo, amb desimboltura no exempta de meticulositat. I és que a hores d’ara, a mi tot m’estava bé. El cap brutalment remullat amb colònia i la voluntat sedada per l’ambient, seduït per la concentració del savi que declarava que qualsevol tallat de cabell executat en menys de mitja hora no valia el seu nom. Gairebé no havíem començat i ja no recordava l’estrès arrossegat durant tants dies.

Teràpia instantània de santuari adotzenat.