L’amic Jordi Pasques sempre em fa avinent l’existència d’uns termenals de poblacions que sobrepassen els careners de les muntanyes i dels serrats, i que sovint baixen carena enllà, fins a mitja vessant o fins a trobar un riu. La seva observació, que ve de lluny en el temps, em recalca que aquests límits de terme tenen el seu origen en una situació de domini d’una comunitat sobre una altra. El Jordi porta lustres escoltant i anotant en el seu bon tros de memòria els pastors del país. Els seus articles són un bon espill d’aquest coneixement paït amb serenor i constància. A finals de setembre parlà de ramades als Col·loquis Internacionals d’Estudis Pirinencs a Queralbs, al Ripollès. En aquesta mateixa comarca el vam acompanyar un servidor i el Manel Trepat, forestal i abnegat estudiós del ferro i de la siderúrgia, per conèixer als pastius del pla d’Anyella, el Joan Picas, pastor de ramades, que no arriba als 50 anys, i que des dels 14 pastura estiu rere estiu en aquesta muntanya ripollesa, propietat del Ribot de la Torre d’Estoll. El Picas i el Ribot són gent de la terra, la pell colrada pel sol de muntanya i la conversa sincera en són uns bons indicatius. Anyella i bona part del seu entorn pertany al terme de Ribes, al Ripollès, el qual sobrepassa el cap del Ginebrar, i aiguavessant enllà s’amorra cap a la capçalera de la Molina, dins de la ribera del Segre, cap a la Cerdanya. Aquesta seria una d’aquestes muntanyes que el Jordi sempre m’indica. Caldria cercar en època pretèrita per saber l’origen d’aquesta situació, possiblement fruit d’algun conflicte entre comunitats veïnes. No és l’únic cas que trobem a la Cerdanya, un altre el trobem a la vall de la Llosa, la capçalera, Montmalús i Engaït, són d’Encamp des d’època medieval. El terme encampadà és transmuntà, sobrepassa els límits propers als seus nuclis de població, i s’estén més enllà dels seus cortals, cap a les capçaleres de quatre rius: el Madriu, el de la Llosa, la Valira i l’Arieja. No deixem Andorra, girem la vista cap a la Massana, amb Setúria, encara vinculada a Aós a principis del segle XVI. Potser aquest darrer nucli tenia satisfets els seus pastius amb la muntanya de Conflent i del Salòria, a la capçalera de la Ribalera, d’aigües pallareses. Ars i Civís s’estenen també cap a la Ribalera, com també ho fa la noble vila i vall de Castellbò, marcant el riu de Romadriu com a límit del seu terme. Castellbò s’estén també cap a Avellanet, el qual abraça i afilla, fent seva la dita que és l’únic nucli de la històrica vall que hi compta i no hi és. Amb tota seguretat, els Castellbò-Foix serien responsables d’aquests estesos i dominants termenals dels dominis vescomtals. Aquest també és el cas de Taús, inamovible des de fa un mil·lenni, amb el poble dels Castells i Sauquet, i un límit que tira cap al Pallars, arracona el de la Guàrdia, i a la Serra, baixa Piques avall cap a mitja vessant de Castellàs. Així m’ho expliquen sempre el Josep i el Xavi Escribà, pare i fill. Comunitats de muntanya, senyors feudals i molt poques intervencions forasteres han cicatritzat en els termes aquestes situacions sorgides de conflictes i enteses.
