El terme d’Aós de Civís s’ha convertit en els darrers temps en l’escenari d’un seguit de repetitius moviments sísmics que, en cas de creure en confabulacions paganes, podríem atribuir a un càstig de les divinitats o forces de la natura pels malentesos dels seculars límits entre veïns. Sortosament no és així i la causa no és altra que el xoc de la placa tectònica europea amb l’africana.
L’any 1997, de quan el Jordi Pasques ens engrescava a estimar el patrimoni a través dels Amics dels Pontarrons, amb motiu d’una jornada de neteja de l’heura que cobria la rònega església de Sant Martí d’Ansovell, l’alcalde d’aquesta població per una bona colla d’anys, el Joan Pubill, el Ponet d’Ansovell, ens va explicar que el seu estat d’abandó es devia a l’acció d’un terratrèmol que havia destruït també tot el poble.
Malauradament, el moviment sísmic aquell cop no va ésser una simple anècdota i es va convertir en un desastre que va provocar el trasllat del poble fins a l’emplaçament actual, on una altra església, de campanar modest, s’integra als seus carrers.
La vella església de Sant Martí, de factura romànica, testimonia avui aquella catàstrofe amb una vistosa esquerda al seu absis. Les ruïnes del temple, que guarden el cementiri d’Ansovell, presidien l’antic poble desaparegut. Just a sota, fa uns anys encara no era difícil de veure alguns paraments de cases del poble vell, com l’anomena l’amic Juanito, convertits en murs de feixes que s’esglaonen muntanya avall.
Com hem comprovat, no totes les ruïnes patrimonials ens duen a cicatrius que marquen l’inexorable pas del temps, i a vegades, com és el cas de l’església romànica de Sant Martí d’Ansovell, la causa en fou un destructor terratrèmol. En desconec la data exacta, però probablement devia tenir lloc cap al segle XV, quan altres moviments sísmics de certa magnitud assolaren diversos indrets de Catalunya. Aquesta podria ser també la causa de l’estat de l’església del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, que es veié compensada en aquest tràgic destí per l’abandó de la seva administració per part dels abats, que en aquella època no residien al monestir i es limitaven a viure de les sucoses rendes que procurava.
La força de la natura, per dir-ho d’alguna manera, pot destruir edificis i estructures que considerem patrimonials. Sense anar més lluny, no gaire lluny d’Ansovell, ja a la vall del Segre, els desastrosos aiguats del 1982 es van endur pràcticament tot el poble del Pont de Bar. La força del Valira arrossegà aquell fatídic any el pont d’Aixovall, que si bé no era romànic, en seguia el tradicional estil de construcció d’esquena d’ase. Una altra riuada, la del 1937, s’endugué un grapat de cases de la Mosquera amb l’arxiu comunal d’Encamp. Terratrèmols, esllavissades i aiguats ens indiquen sovint que com a espècie i civilització som efímers, ben poca cosa.
