La idea dels límits està molt present en l’imaginari col·lectiu andorrà. Tenim en general presents als nostres mapes mentals on es troben en cada lloc i a cada moment els nostres confins amb els estats veïns. Aproximadament 120 quilòmetres de frontera envolten el nostre dia a dia. Límits mentals que ens fan creure que el mode de vida a una banda i l’altra és divers. Per a uns, una barrera que aïlla, per a d’altres, una fortificació que protegeix. En tot cas, un límit virtual acceptat col·lectivament.

Però aquesta forta presència del confí no és singular, sinó que és compartida amb altres petits estats. Una prova d’aquest imaginari comú la trobem a les opes exposades a la present biennal L’And Art de la República de San Marino.

En l’actual edició, tot i que certament ha passat desapercebut, San Marino és el país convidat. L’anàlisi de les connexions que hi ha amb Andorra són profundament interessants.

L’exploració dels límits apareix poèticament representada per l’acció de Michela Pozzi É stato passato il confine (2011), on amb una senzilla tenda de campanya autoconstruïda cerca el límit fronterer amb Itàlia a través de les muntanyes per habitar-lo. Viure dins la idea del marge, ocupar amb el cos la virtual frontera entre comunitats. Reivindicar la identitat de qui viu als marges, sempre a la vora dels límits.

Molt més explícita però no menys simbòlica és l’acció de Pier Paolo Coro titulada 39,4 km (2007) on al llarg de quatre jornades recorre a peu el perímetre fronterer sanmarinès. El recorregut, que desenvolupa en companyia, posa de manifest la diversitat i l’alteritat dels éssers humans alhora que mostra la immaterialitat de la frontera.

Lligada als límits del cos i el territori i a la capacitat de la imaginació per superar barreres, hi ha l’opa de Lorella Mussoni titulada Anche se il mio corpo è ingabbiato, la mia immaginazione è libera (2010). Un vídeo performance on l’artista s’eleva en un globus aerostàtic dirigit per ella sola per damunt dels límits territorials i físics. 

La participació sanmarinesa culmina amb les peces de Viola Conti Admiral point center, en una reflexió sope l’ocupació urbanística del país, el seu abandó i la final recuperació dels espais per part de la natura; i de Valentina Toccaceli, Moshi moshi, amb una metàfora sope la (in)comunicació, les distorsions i l’imaginari de la cultura popular.

Però el vincle artístic entre ambdós països no és nou. El col·lectiu Paradise Consumer (Pep Aguareles, Susana Herrador, Helena Guardia i Eve Ariza) i algunes artistes a títol personal, han format part del magnífic projecte Little Constellations que va néixer el 2004 de la mà de Pier Paolo Coro i Rita Canarezza, aquesta darrera, artista, comissària i directora de la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea de San Marino que ha capitanejat la darrera trobada a Andorra. 

Little constellations és una xarxa internacional nascuda per promoure la creació i la difusió de projectes vinculats a l’art contemporani dels petits estats europeus. Potser aquesta nova trobada esdevé una ocasió excel·lent per recuperar el paper dels i les artistes andorrans dins de les constel·lacions europees i així superar els límits fronterers.