Terror al supermercat

Duu els cabells negres recollits en una cua que se li mou rítmicament cada cop que passa un producte pel lector del codi de barres. Les grans ulleres de secretària li donen un toc sofisticat. Ha estat sempre molt amable amb ell. Durant la pandèmia, darrere la mascareta, li recordava que l’establiment tenia un servei a domicili per si no volia exposar-se a un possible contagi. Quan l’altre dia la va atalaiar des de la distància, el Josep va posar-se a la filera de la seva caixa i va comprovar amb satisfacció que duia el carretó ple a vessar. “Bon dia! Per fi ens veiem les cares!” Li va dir ella mentre li dedicava un somriure. Després, amb mans lleugeres, va anar mostrant els productes a l’ull electrònic. Ell es va limitar a observar-la sense gosar interrompre amb una frase trivial el moviment hipnòtic dels cabells. Ella, un cop passada la compra, li va preguntar: “Té la targeta magna? Ara fem un descompte a la gent gran!” Es va quedar glaçat. Va negar amb el cap i es va limitar a oferir-li la targeta de crèdit. 
En arribar a casa, es va contemplar al mirall de l’ascensor. Diria que les marques del temps –algunes arrugues al voltant dels ulls i la pèrdua de llisor a la pell del coll– no eren suficients per indicar que havia superat la barrera temuda. La genètica li havia permès aparentar sempre molt menys anys dels que tenia. Va girar el rostre cap a l’esquerra i va descobrir la causa de tot plegat: aquella horrorosa taca color tabac a la galta dreta. 
Avui ha adoptat algunes precaucions per tornar al supermercat. S’ha vestit amb una caçadora moderna i amb les esportives Stan Smith, que són moda de nou entre els joves. Prescindeix de la llista de la compra perquè ningú pugui pensar que li falla la memòria. Només s’ha escrit el nom d’alguns productes al palmell de la mà, com feien els seus alumnes durant els exàmens. Abans de baixar al garatge a buscar el cotxe, ha esborrat amb cura i una mica de maquillatge la maleïda taca. Inicia el recorregut per la secció de vins. Agafa un parell d’ampolles de les denominacions Montsant i Costers del Segre. Ni parlar dels Rioja, amb noms antics com Coto o Faustino. Ell tenia un oncle que es deia Faustino, però... qui posaria aquest nom a un nen ara? En arribar al congost dels iogurts pateix el primer atac de vertigen davant de tantes marques i opcions. A la xarcuteria s’atabala perquè s’ha oblidat d’agafar la tanda i li han hagut d’indicar com fer-ho. Sense el mapa de la llista de la compra se sent perdut. Diria que han canviat les coses de lloc des de la darrera vegada. Deixa el carretó a la vora d’una nevera i busca el prestatge de les cerveses. Es desorienta entre les serralades de productes. Comença a suar. Intenta tornar al lloc on ha aparcat el carretó però no ho recorda. Li sembla veure que l’arrossega una senyora i es posa a perseguir-la. Les gotes de suor li baixen pels polsos i el maquillatge de la taca li regalima per la galta com li va passar a l’exalcalde Giuliani. De sobte, sent la veu suau de la caixera de la cua de cavall que, per megafonia, anuncia: “Personal de fruiteria, si us plau, ajudin el senyor Josep que... se’ns ha perdut!” Tothom es posa a riure i ll... es desperta! 
Mentre pren un cafè a la cuina, es va recuperant de l’ensurt. Tranquil, només ha estat un malson. La Gemma, la seva dona, obre la porta de la nevera i exclama autoritària: “Josep, està buida. Hauries d’anar a comprar!”