Tiangong-3

El 8 de maig, un component d’un coet xinès va caure a la Terra, a l’oceà Índic. No és la primera vegada que passa una cosa semblant, ni pel programa espacial xinès (l’estació espacial Tiangong-1 ho va fer l’any 2018) ni tampoc pels programes d’altres països. Ara bé, va ser moment de rebre  crítiques prou fortes per la manera descontrolada en què ho va fer.
El tros que va caure va ser el nucli central d’un coet del model Chang Zheng 5B, que commemora pel seu nom l’episodi històric de la Llarga Marxa. Acabava d’enlairar la secció principal Tian He (Harmonia Celeste) de l’estació espacial Tiangong-3 (Palau Celeste). Aquesta estació espacial tan sols forma una de les etapes en un programa espacial força ambiciós que vol posicionar els astronautes xinesos no només en òrbita, sinó també a la superfície de la Lluna o àdhuc més enllà.
No ens hem de sorprendre per aquesta voluntat de la República Popular per posicionar-se dins l’espai i la carrera espacial. El primer motiu per fer-ho és un orgull nacional. Podríem parlar llargament sobre les desfetes militars del passat, que encara es ressenten com a ferides a l’amor propi. Va ser així en l’àmbit de les confrontacions gairebé colonials al llarg del segle XIX i la primera meitat del XX. També va ser així, en el terreny científic i tecnològic, davant dels americans i dels russos durant la Guerra Freda. Fins i tot, es pot veure el creixement econòmic de les tres últimes dècades com un fals progrés, fet possible tan sols gràcies al mercat de consumidors europeus i americans.
Davant de tot això, en certa manera s’entén la necessitat de construir una visió de la Xina moderna, de potència regional i centre tecnològic que domina el seu àmbit geogràfic. A més, el fet de buscar objectius exteriors quan la cosa es posa complicada en la política interior és un recurs ben conegut que solen emprar els estats amb fort poder central des de temps immemorials.
El terreny esportiu hi va ser propici, cosa que es va veure a través de l’organització dels Jocs Olímpics del 2008. Ara bé, tan sols es pot acabar de projectar una imatge de força i d’unitat del país a través d’algunes accions d’esclat que tinguin uns efectes veritablement mundials. Les maniobres militars tenen, certament, el seu pes, però no aconseguiran totes les connotacions positives que potser serien desitjables.
Finalment, qui desitjaria entrar en relacions polítiques o comercials més o menys normals  amb un Estat que té un passat de tirà del pati d’escola? Per contra, obtenir èxits en l’àmbit de la conquesta espacial pot ser molt més beneficiós per a la Xina. Aconseguir, per exemple, astronautes xinesos sobre la superfície de la Lluna situaria la República Popular com a membre d’un club molt exclusiu amb exactament dos estats membres, dels quals l’altre ho va aconseguir per última vegada l’any 1972 amb Apollo 17. Es trobaria molt per davant del seu antic mentor, l’antiga Unió Soviètica o actual Federació Russa, i també del programa espacial europeu que, cal dir-ho, no té exactament els mateixos objectius.
Tot i que la perspectiva de veure caure ginys espacials fora de control no és gaire agradable, potser no és l’aspecte que més hauria de preocupar països com els Estats-Units. Si fan una mica d’història, es fixaran que el seu propi programa espacial va ser una gran incubadora de tecnologia, d’empreses i de talents –el famós capital humà– d’enginyeria i de tecnologia que després van nodrir camps com ara la informàtica, la construcció aeroespacial i les tecnologies militars.
Si el programa espacial xinès té un mínim d’èxit, els seus efectes econòmics, científics i de formació del personal de la indústria seran els mateixos, i és imaginable que la Xina podrà alliberar-se, finalment, de certa dependència tecnològica sobre l’oest. No crec que aquest efecte hagi escapat a Beijing quan va decidir tirar endavant un programa extremadament costós, però que té repercussions beneficioses a més de la simple propagandística.