Jo, què voleu que us digui, tinc por. L’estiu, que havia de ser tot repòs i reconciliació amb la vida, entre una cosa i l’altra ens ha sortit mogudet. Els diaris venen prims, això és veritat. És un fet científicament demostrat que amb un diari del mes de novembre pots embolicar un 30% més d’entrepans que amb un diari del mes d’agost. Però, de coses, aquest estiu, n’han passat a cabassos. Que si focs, que si onades de calor, que si riuades, en alguns moments semblava que tots els elements es conjuraven contra nostre per anihilar-nos definitivament. Si hem tingut un eclipsi solar total i tot, on vas a parar. Donava ben bé la sensació que estaven sonant els primers tocs de les trompetes de l’apocalipsi. 

En els moments de més angoixa, a mi el primer que em passa pel cap és agafar un bon llibre. I per saber què llegir m’he passat tot l’estiu jugant al Novel·les amb Gel que ens proposa cada any la Roser Porta. Ens ho posa ben difícil, però si t’hi concentres, pots encertar una bona colla de títols. Durant l’estiu he llegit una boníssima recomanació del Xavi de la biblioteca de la Massana, un llibre de Valeria Luiselli que es diu Principio, medio, fin, ple de misteri, de literatura i de poesia estranya, que ens fa voltar per una Sicília volcànica i incendiada amb una escriptora desorientada i una filla de dotze anys que va fent fotos amb la Polaroid. I he passat estones ben entretingudes escoltant en audiollibre la saga sencera de la inspectora d’homicidis Indira Ramos i els dos llibres de la saga Jotadé, del magnífic autor Santiago Díaz. Les trames de tots els llibres i els retrats dels policies protagonistes, sobretot el divertidíssim policia gitano Juan de Dios Cortés, són d’aquelles per passar-hi hores i hores de felicitat total. 

Però deia fa un moment que tinc por. I la por no me l’ha provocat ni els volcans sicilians de Valeria Luiselli ni els assassins en sèrie de Santiago Díaz, no senyor. Qui m’ha posat la por al cos ha sigut un llibre de relats que m’ha fet arribar el David Gálvez, acabat de sortir del forn de Medusa, que porta per nom Vampirs. Eps, que els vampirs fan molta por. Fa anys i panys que estan entre nosaltres, el seu origen es perd en els abismes més tortuosos del temps, amb els seus ullals esmolats, la pell semitranslúcida per la manca de sol i aquelles capes negres que els envolten i la seva insaciable set de sang. I el que fa por de veritat és saber que quan voltem tan tranquils pel carrer, sense adonar-nos-en, podríem topar de cara amb Eva Arasa, Berta Bas, Laura Casanovas, Edgar Cotes, Txema-Díaz Torrent, Nil Forcada, el mateix Gálvez, Antoni Munné-Jordà, Rosa Olsa, Toni Serra, Laura Tomàs, Enric Virgili o Alan Ward, qualsevol dels tretze autors actuals que han deixat anar la seva vena (mai tan ben dit) més salvatge i han portat els vampirs a les sales de donacions de sang dels hospitals, als horts d’Aixirivall, als carrers de Barcelona, al psicòleg, als platós de cinema, als hotels de carretera, a les agències de viatges, als sofàs de senyores solitàries, a Mallorca, a les sales de parts, al jardí de l’Ateneu i a les carreteres més secundàries.

Tota aquesta colla d’amants de la sang i dels ullals, ha engendrat una pèrfida meravella del terror: Vampirs, que d’aquí a poquíssims dies aterrarà a totes les llibreries. També hi aterraran un munt de presentacions a Andorra, la Seu, Lleida i Barcelona. Són uns quants xuclasangs, ja ho veieu, tretze ni més ni menys, sense comptar amb el gran Joaquim Ruyra que tanca el volum amb La xucladora, el primer relat de vampirs en llengua catalana. Són tants que us els podeu trobar en el lloc més inesperat, fins i tot llegint una columna del Bondia. En conec uns quants i semblen bona gent, però, no us en refieu, que a mitjanit no se sap mai, us podrien saltar a la jugular. Per si de cas, tal com estan les coses, val més que aquests dies porteu sempre al damunt un manat d’alls.