Tió de Nadal

El Nadal són un conjunt de tradicions i costums que provenen de l’intercanvi cultural que sempre ha caracteritzat l’espècie humana en el seu esdevenir. Els antics, els anomenats prehistòrics, ja celebraven el solstici d’hivern, quan el dia arriba a escurçar-se més i quan les terres resten ermes i eixutes. Aquesta era l’època de les Saturnals dels romans, celebrades quan les feines agrícoles havien acabat, la terra restava erma i començava un nou cicle agrícola. El mitraisme, un culte mistèric d’origen iranià, estès per tot l’imperi, sobretot a l’estament militar, celebrava el naixement del seu déu, Mitra, el 25 de desembre. Al segle III, els romans convertiren el déu invicte, el Sol, que celebrava la seva festivitat pel solstici d’hivern, en el principal del seu panteó. En època de l’emperador Constantí es va fer coincidir el naixement de Jesús amb la festivitat del Sol.

Podria haver estat costum entre els pobles antics el sacrifici d’animals per donar a la terra un vigor perdut amb el fred. Aquest holocaust estaria relacionat amb les deïtats mal anomenades paganes pel cristianisme, oficialitzat com a religió de l’imperi el 380 amb Teodosi. El cristianisme, religió sorgida del judaisme, quan obtingué l’oficialitat assimilà, en la mesura que li era possible, la resta de corpus religiosos i creences del bast territori romà. La majoria de les religions tenien el qualificatiu de paganes en estar relacionades amb el pagus o territori rural que envoltava les ciutats, on hi havia la majoria del culte cristià. Aquest qualificatiusorgia del fet que amb l’oficialitat del cristianisme la resta de creences quedaren relegades al món rural. Aquest terme tampoc tenia en compte les petites comunitats cristianes rurals, que a diferència de les urbanes, mantenien un ferm contacte amb les altres creences. Aquest cristianisme rural, si em permeteu, també de pagus, convisqué amb la resta de religions i creences, sobretot amb les més populars.

Aquesta convivència permeté, a través d’un sincretisme, la pervivència de molts rituals qualificats de pagans. Per exemple, en el cas del solstici d’hivern o Nadal, trobem fogueres com les de Sant Joan, falles com les de la Fia Faia de Bagà o el Mai andorrà, que ha sobreviscut a Canillo i que en l’actualitat a final de gener. En la majoria de llocs, el tronc encara perviu a la llar. El tió, o tronca, com en diuen en alguns pobles del Pallars, o la soca de Nadau a Occitània, representaria un d’aquests cultes anteriors que el cristianisme va adoptar. El tió, que es posava travessat en les cuines de moltes llars, cremava poc a poc durant totes les festes. Els seus fruits eren petits regals, com algun embotit o un dolç en el millor dels casos. La seva cendra assaonava l’hort inert de la casa, l’abonava i en procurava al bon temps un nou aliment.

Els costums van i venen, la religió cristiana, amb el seu missatge de pau i concòrdia, que ve d’Israel, n’ha aplegat molts i els ha fet seus, com el que hem vist en aquest article. Tot té un origen i és fruit de l’intercanvi cultural, sense el qual, encara viuríem en èpoques remotes. Res resta exclusiu i autèntic. Res.