Ja tornem a ser-hi. El calendari avança, som al desembre i un bon dia algú truca a la porta. Quan obrim ens retrobem amb un simpàtic tronc amb barretina, allà plantat, una mica escarransit en comparació amb l’any anterior. Ens visita novament per deixar-se apallissar a canvi no ja de filets o entrecots, sinó de pells de mandarina i altres porqueries, en el que esdevé exemple paradigmàtic de conformisme obrer en un context de capitalisme extractiu de baixa intensitat.

Dona, és que no és normal. Colpejar un tros de fusta perquè cagui regals envia un missatge equivocat als infants, de violència al·legòrica, en diuen, la portalada d’accés al feixisme emocional. Els crítics del cerimonial –solen dur bufandes de fibra orgànica, beure kombutxa tèbia i parlar de “processos sistèmics en entorns líquids postmoderns” mentre citen Zygmunt Bauman tot el puto dia– aclareixen, traduït a llenguatge pedagògic modern, que ensenyar a la canalla a picar un tronxo amb un bastó és reproduir esquemes de subjugació. Que el Tió no caga, sinó que és obligat a defecar sota coacció, el que vindria a ser una metàfora insofrible de l’explotació del proletariat forestal: treballar, produir i callar, i fer-ho somrient cobert per una manta ronyosa. És curiós, però, que una sensibilitat tan extrema no s’activi quan el mateix nen veu com els grans de casa tiren endavant tres feines precàries diferents per arribar a final de mes. Això no traumatitza i en diem, fillet, “aprendre a viure”. Mentrestant, qui té malsons a causa del Tió, i que per aquest motiu serà un adult disfuncional, perd quatre hores cada tarda jugant a videojocs on atropella gent, crema ciutats o construeix imperis a base de tallar el coll als enemics. La vara, molt més perniciosa, on va a parar, és l’encarnació del fal·lus trepant que perpetua el patriarcat rural, símbol del capital simbòlic i, si voleu, de neoliberalisme ferotge. En conseqüència, hi ha qui proposa alternatives sostenibles: el Tió autoconscient, que no tustem si no ens autoritza –només sí és sí; el col·laboratiu, que únicament entrega els presents després d’una assemblea; o el sindicalitzat, que rendeix exclusivament dins l’horari pactat i amb els descansos reglamentaris. 

A veure si el problema no és el Tió i sí la compulsió per revisar-ho tot amb ulleres moralitzants amb la graduació passada de voltes. La tendència a convertir cada tradició en un seminari sobre abús, crueltat i culpa. El Tió no representa opressió, sinó absurd, ritual. Mostra que durant uns dies el món pot regir-se per esquemes il·lògics, en una societat que s’esfereeix amb collonades però distrau la mirada d’altres animalades que tenen lloc al món. Sí que té collons la cosa, sí.