Titella

Titella vol dir “persona sense caràcter, manejable fàcilment pels altres”. Aquesta paraula la va escriure el jugador de l’FC Barcelona, propietari de l’FC Andorra i també capo de la Copa Davis, Gerard Piqué, a un periodista català. Els seus amics, alguns d’ells companys de professió, van sortir a defensar-lo a les xarxes socials. D’altres no tan afins, també companys de professió, no el van defensar. Tots, potser no cal generalitzar, però sí la gran majoria, som uns titelles a la nostra vida personal i professional. A nivell personal es poden posar nombrosos exemples. Ens posaríem la mà al cap si ho penséssim fredament. A nivell professional, sobretot al gremi en el qual treballo des de fa força anys, més encara. De fet, fa poc, i en un club que coneix molt bé Gerard Piqué, ens van convocar a una roda de premsa. “Podeu fer les preguntes que cregueu oportunes”. Un cop allà se’ns va avisar que no es respondrien les preguntes que creguéssim oportunes. Se’n van fer quatre i les quatre respostes van ser que no havíem vingut a parlar aquí d’això. No vam dir res. I a sobre ens van tallar. S’han acabat les preguntes que no voleu que fem. Tots a aplaudir i au. Qui dia passa any empeny. Cap crítica. Somriures. Brometes i el capo content de la seva bona obra. Titelles. Cap tuit i el mateix ressò –o millor– com si s’hagués portat bé amb nosaltres. I ens estirem els cabells quan a un li diuen titella. Quan tots, o bona part, ho som en tots els àmbits. Molts, i no només un, pensen... si et portes malament et castiguem. Tenim la paella pel mànec. Si em fas em balles l’aigua et gratificarem, però amb el que nosaltres vulguem. Aplaudeixes feliç i després et molestes quan algú et diu titella. Dintre del que cap és el més fi que podem arribar a sentir, perquè a vegades mereixem paraules pitjors.