Fa una colla d’anys, rebia la trucada d’un company de feina proposant-me de marxar de viatge. Era una època sense grans responsabilitats i amb l’esma i l’empenta de la joventut. Així que l’Índia i Cuba van acabar centrant el nostre dilema. Particularment, tots dos països em semblaven d’allò més interessants. L’un, per cultura diferent i apassionant, i l’altre, per tot allò que es veu en els fulletons turísitics: resorts amb tot-inclòs, platjes d’aigües turqueses…

Vam acabar decantant-nos per l’illa caribenya. Veure com viu un país amb règim comunista seria també d’allò més revelador, segur. I a fe de Déu que ho va ser. I heus aquí dos joves andorrans amb maleta lleugera rumb a l’Havana. Les meves expectatives, assegut a l’avió d’anada, eren poques i alhora moltes. No anava amb cap idea preconcebuda més enllà de les que envolten els règims hermètics, repressius i, a més, comunistes. Però volava amb molta curiositat, això sí. I no ens enganyem, anar de vacances al Carib era una gran cosa. Ara bé, un cop a dins de l’avió de tornada, ara ja amb coneixement de causa, no parava de demanar-me: però què és aquest país? Com pot existir encara una cosa així? 

El que vam veure i viure va ser misèria, emmarcada en el racionament de productes bàsics i el mercat negre, edificis i carrers en ruïnes sense reparar després de cada huracà, un Varadero que en res s’assembla al del fulletó de l’operador turístic, una societat resignada i adormida entre rituals d’orishas, el ron des de primeres hores del dia i el fum dels habanos… un país, en definitiva, al marge del progrés. I el seu caràcter insular no l’ajuda.

Una imatge que ens va quedar gravada era la de la gent, ociosa gran part del dia, asseguda en el famós malecón habanero, amb la mirada perduda cap al mar, un mar que els separa de la Florida, com ells diuen, del país que els imposa un embargo que els escanya des dels anys 60 però que representa alhora la llibertat i el progrés. També vam veure un país amb por, policies per tot arreu. Un home ens proposava de publicar uns escrits de denúncia a Europa però va escapolir-se cames ajudeu-me en veure, intuïm, algun policia de paisà.

I ara què? Si ja estava malament fa 20 anys, ara està molt pitjor. Fins i tot l’educació i la sanitat, de què presumien fa anys, estan de capa caiguda. Ara, a més, pateixen apagades elèctriques incessants i manca de carburant. I el pas al costat del clan Castro no sembla haver arreglat les coses, ans al contrari. 

Així, ¿caldrà que hi intervingui en Trump, un cop més per canviar les coses? El règim tremola, amb tímids moviments evolucionistes que el delaten. I la societat cubana està massa esgotada, concentra els esforços en la seva supervivència i no en una revolució contra la Revolución. Un cop més, alguns veuran bé la intervenció de l’oncle Sam com un mal menor, tot i que amb interessos econòmics, i d’altres ho criticarem com vam criticar l’assalt a Miraflores. El debat està de nou servit. Mentrestant, "tómense este ronsito", com ens deia l’Albelto, un noi que vam conèixer a l’Havana.

Que tingueu un bon dia.