Torna el Tour i flueixen records

El Tour em convida a deixar per un temps temes més socials. La meva relació amb el món de la bicicleta remunta al temps del... tricicle, quan ja de molt petit, amb el meu germà i el meu cosí pedalàvem amb aquelles petites i preuades andròmines. Més tard, encara un vailet de set o vuit anys, el meu iaio Pierre em va ensenyar com anar amb una bicicleta massa gran per a mi, abans que els meus pares em compressin una bici vermella amb uns parafangs brillants que no parava de llustrar. Recordo que la meva tieta Matilda em deia que aquesta afició em passaria de més gran... Doncs no, tieta, no m’ha passat mai, però et recordo amb afecte.
En aquells temps no teníem encara televisió a casa, i escoltava el Tour a la ràdio. La ràdio magnifica la imaginació, À vous la route du Tour, i ho llegia en revistes que encara no eren en color, Miroir Sprint. Als meus ulls els corredors de Tour eren herois. Estaven en un altre món, fins que un dia de juliol del 1964 el Tour va fer etapa a Andorra, just davant de casa meva, al 79 de l’avinguda Meritxell! Des del balcó de casa, amb els meus pares i germans vam presenciar allò que sempre havia semblat tan llunyà, inesperat, fantàstic.
Anys més tard, el 1997, vaig tenir el privilegi de poder seguir íntegrament tota l’etapa en un dels cotxes vips, entre Bagnères de Luchon i Andorra. No tinc paraules per descriure l’experiència, si no és que el xofer del vehicle era Jean Stablinski, excampió de França i campió del món, antic company d’equip de Jacques Anquetil, el meu ídol, i vencedor d’aquell Tour que va acabar davant de casa meva. Em va explicar l’episodi de Radio Andorra i la quasi derrota pujant l’Envalira. Finalment Anquetil va guanyar la prova davant del seu gran rival, Raymond Poulidor.
Fou l’any 2016 quan el Tour ens tornà a visitar, i per a l’ocasió l’ambaixada de França va organitzar un sopar en honor de Raymond Poulidor, que celebrava els seus 80 anys. De certa manera retrobava el Tour del 1964. L’ambaixada em va fer l’honor de convidar-me, suposo perquè poques persones coneixien quelcom en la història de ciclisme, menys encara en la pràctica de llengua francesa, que cada cop menys gent sap emprar.
Evidentment, vaig evocar Raymond Poulidor i aquella pujada de l’Envalira. Se’n recordava perfectament amb cert desencís i amargor. Cinquanta-dos anys més tard, l’espina quedava ben clavada.
Com veieu, he tingut la gran sort, el privilegi, de viure moments intensos amb el Tour i el ciclisme, moments que també m’han animat a compartir aquesta passió amb amics entranyables. Recordo el Jesús i el Philippe, que ja no hi són, i el Gerard. Amb ells vam crear la primera marxa cicloturista, l’any 1977, el Camí de les Capelles Romàniques d’Andorra, ara rebatejada la Volta als Ports d’Andorra. Estarien orgullosos de veure que aquell camí que vam obrir ha prosperat. També recordo entre molts dels patrocinadors que anàvem a veure, en Francesc Robert, sempre present per donar-nos un cop de mà. Un grup d’amics benèvols que mai escatimaven esforços. Ara ho fan empreses comercials, el món canvia.
Des de l’inici, malgrat certes reticències i pals a les rodes, he vist el potencial que les nostres carreteres ofereixen per a la pràctica de la bicicleta i he volgut compartir amb tothom que volgués aquella passió per la bici i el ciclisme. Això em va animar a assenyalar les carreteres d’Andorra, i de  passada els rius, ja que per a mi l’esport sempre ha  d’anar de la mà de la cultura.  
No en va, l’anagrama de velo és love...